Fa unes setmanes vaig saber que José María Gironella (dic José María perquè tot i ser de Darnius i haver mort a Arenys de Mar firmava així, en castellà) havia patit importants crisis depressives. En va parlar a "Los fantasmas de mi cerebro". (1)
A banda de les moltes referències a les depressions, en algun moment del llibre, pocs, hi ha també alguna referència a estats eufòrics, cosa que sembla indicar que podria ser bipolar. I això m'ha fet pensar en els escrits de la meva mare (ella era bipolar), en els quals també hi ha aquesta mateixa proporció (o desproporció) de referències depressives i eufòriques. Suposo que en els dos casos (Gironella i la meva mare) aquesta desproporció s'explica per la diferent incidència (en el mateix moment i en els records), de les etapes depressives i les eufòriques. Les primeres eren devastadores, deixaven unes petjades molt doloroses, infinitament més marcades.
Un altre punt de coincidència entre la meva mare i ell són les conviccions religioses dels dos. La meva mare atribuïa a aquestes conviccions la seva capacitat de resistir les dures etapes depressives. José María Gironella atribuïa a les seves conviccions religioses una importància determinant sobretot de cara a haver pogut descartar l'opció del suïcidi, en el seu cas pensada algun cop (la meva mare havia pensat molt en la mort com un alliberament, però la idea del suïcidi mai se li havia passat pel cap com una opció real). (2)
Un altre punt de coincidència, en aquest cas literari: Gironella sovint té una manera d'escriure que en alguna mesura també em recorda la manera d'escriure de la meva mare: viva, espurnejant i enginyosa.
--
(1) La pista d'aquest llibre de JM Gironella la vaig trobar de manera inesperada a "Depressió: pacients i familiars", de Carme Ferré (Cossetània Edicions, 2005). L'edició original de "Los fantasmas de mi cerebro" (Planeta, 1958) té altres parts sense relació amb les depressions (crec que més endavant la mateixa editorial en va fer una altra edició, només amb els capítols sobre les depressions).
(2) Diu Gironella al llibre (p. 96): "Pensé que no tenía derecho a quitarme la vida, 'que estaba prohibido' y que en caso de hacerlo el castigo -así me lo habían dicho en la infancia- sería eterno."
27 d’ag. 2017
10 d’ag. 2017
Els diners familiars
El meu pare va guanyar molts diners i en diferents ocasions també en va perdre molts. Els va guanyar de la mateixa manera, important i exportant pells, i els va perdre d'altres maneres, embrancant-se en aventures en les quals no tenia el control ni la seguretat del seu propi negoci.
Una altra cosa que va fer el meu pare amb els diners va ser donar-ne molts. Com que era bastant discret, això només es podia saber de manera indirecta i parcial. Jo ho vaig saber a través de la meva mare: ella algunes coses sí que les explicava. Algunes, segur que totes no. Per exemple, com a mínim un parell de dones de fer feines que es van casar després d'haver estat treballant a casa nostra bastants anys, al casar-se els meus pares els van regalar un pis. I no van ser els únics pisos que ells van regalar, van ser més, però no sé quants ni a qui.
Aquest tipus "d'obra social" (de la quals els pisos només n'és un exemple) més endavant es va anar transformant. D'aquesta transformació la meva mare de vegades en parlava atribuint la decisió del canvi al meu pare: "Va decidir que a partir de llavors només donaria diners a l'Església". Però la meva mare (des del meu punt de vista) va tenir un protagonisme immens en aquell canvi. Perquè a partir del moment que ella es va fer de l'Opus (ell no en va ser mai), la seva activitat com a captadora de recursos econòmics per a l'organització va ser constant. I per descomptat, la persona que tenia més a l'abast a l'hora de demanar diners era el meu pare.
L'altre factor determinant del canvi van ser, crec, les activitats d'una germana i una neboda del meu pare. Les dues monges, les dues vinculades a la teologia de l'alliberament. Als meus pares allò de la teologia de l'alliberament no els feia cap gràcia, ells s'identificaven plenament amb la postura del Vaticà, contraria a aquella visió del catolicisme. Aquesta postura contrària també era la de l'Opus. El cas és que les ajudes a la germana monja i a la neboda monja van començar a ser condicionades, en teoria ja no les podien destinar, per exemple, a un projecte d'alfabetització, sinó només a la construcció de capelles, l'adquisició de custòdies i coses d'aquestes. En teoria; no tinc clar què n'acabaven fent elles, potser no ho tenien tampoc clar els meus pares, i per això les ajudes (o si més no les voluminoses) van anar canviant de destinataris.
De mica en mica, l'obra social dels meus pares es va anar convertint en obra ornamental religiosa: capelles, calzes, custòdies, casulles... i altres contribucions relacionades amb iniciatives de l'Opus: pisos de numeraris (les persones de l'Opus que no es casen), esplais de l'Opus, col.legis de l'Opus... En aquests casos de les iniciatives de l'Opus suposo (de fet ho sé del cert) que la condició de la dedicació als ornaments sagrats de vegades era més laxa.
No és que abans els meus pares no contribuïssin a les necessitats de l'Església, sempre ho havien fet i de manera generosa, però llavors aquesta contribució encara es va ampliar més (en la mesura que es va tancar l'altra aixeta, no sé si del tot però com a mínim molt). I també es va concentrar, especialitzar: en general, tal com he dit, en iniciatives de l'Opus.
Per descomptat que podien fer el que els donés la gana amb els seus diners, però a mi em va decebre aquell canvi d'orientació. Això, quan me'n vaig adonar, que va ser al cap de molts anys, perquè durant molt de temps no en vaig saber res, no em vaig adonar de res. Vivia al marge de tot el relacionat amb la família.
Malgrat perdre de vegades bastants diners i donar-ne molts, quan el meu pare va morir en seguia tenint acumulat un munt. Aquest munt va passar a la meva mare al morir ell (a banda de la legítima, la part obligatòria pels fills), i quan ella va morir ho vam heretar tot nosaltres, els fills. A parts iguals.
Jo fa anys que visc de la part que em va tocar. Gràcies al meu pare que va guanyar i acumular aquells diners, gràcies a la meva mare que els va repartir. Perquè ella si hagués volgut també els podria haver donat tots a l'Opus, o a qui fos, i no ho va fer. Algunes vegades en vam parlar. I sempre li deia que fes el que volgués. I alhora li deia que pensés bé el que volia. Que qui volia, quan ella morís, que estigués content, l'Opus o els fills. Que qui volia, de forma prioritària, que tingués un bon record d'ella, els fills o la gent de l'Opus.
Un altre tema recurrent (per part meva) durant aquelles converses era que si repartia l'herència entre els fills ho fes a parts iguals, que no especulés amb eventuals més grans necessitats d'un o un altre fill, cosa que de vegades ella es plantejava. Tots igual, ja que era un criteri molt més fàcil de ser explicat.
D'això de l'herència en vam parlar unes quantes vegades, sempre de manera tranquil.la, i és una de les coses que estic content d'haver fet, parlar-ne amb ella, dir-li el que jo pensava, en lloc d'haver-me callat. No només perquè ara visc gràcies a aquells diners, sinó sobretot per les raons que li exposava a ella, i que no m'afectaven només a mi.
De fet, si parlo només de mi, pot ser comprensible que algú no em cregui si ara dic que no m'hauria importat si no hagués heretat res. Però la veritat és que si no hagués heretat res això no m'hauria preocupat, perquè sempre he procurat viure en el present, no especulant amb el futur. I vivint en el present he aprés a adaptar-me al que ha convingut. Fos el que fos. D'això crec que n'he aprés bastant, fins i tot molt. De vegades, és clar, l'aprenentatge l'he fet amb dificultats, perquè no he tingut més remei. Però l'he fet.
Un últim apunt. En relació a aquests diners del meu pare hi ha un aspecte que sempre m'ha incomodat, perquè mai he acabat d'entendre (o d'acceptar) com és que algú pot guanyar tants diners (i per tant deixar-ne tants al seus fills) quan hi ha gent que treballant tant o més que el meu pare amb prou feines arribava (o arriba) a final de mes.
No vull dir que el meu pare fes negocis tèrbols, crec que no; senzillament, suposo que aprofitava les oportunitats de negoci que tenia i, com que era llest, les coses li anaven bé. A més, l'època acompanyava: en aquells temps del franquisme sovint era la gent que més diners guanyava la que n'evadia més i pagava menys impostos. En això ell no va ser una excepció. És clar, avui segueixen passant aquestes coses, però com a mínim està mal vist, a diferència d'abans.
D'aquella manera de gestionar els diners se'n va beneficiar molta gent, per exemple (i no és una llista exhaustiva), les dones de fer feines, l'Opus, els fills mentre els meus pares vivien, i un altre cop els fills quan ells van morir. Per això jo, si més no algunes estones, tinc un sentiment ambivalent en relació a aquest tema dels diners que "avui" em serveixen per viure.
Que em serveixen per viure i per escriure. Si ara m'entretinc parlant de tot això és perquè és un entreteniment que em puc permetre, ja que no em cal anar apressat per la vida intentant guanyar-me les garrofes. Si més no, m'ho puc permetre mentre em quedi alguna garrofa de les que em van arribar dels meus pares.
Si arriba un dia que s'acaben (les garrofes), llavors ja veurem què passa. Ves a saber, potser hauré de tornar a menjar garrofes, tal com de vegades fa molts anys ja havia fet, però si de cas aquesta és ja (o serà) una altra història.
Una altra cosa que va fer el meu pare amb els diners va ser donar-ne molts. Com que era bastant discret, això només es podia saber de manera indirecta i parcial. Jo ho vaig saber a través de la meva mare: ella algunes coses sí que les explicava. Algunes, segur que totes no. Per exemple, com a mínim un parell de dones de fer feines que es van casar després d'haver estat treballant a casa nostra bastants anys, al casar-se els meus pares els van regalar un pis. I no van ser els únics pisos que ells van regalar, van ser més, però no sé quants ni a qui.
Aquest tipus "d'obra social" (de la quals els pisos només n'és un exemple) més endavant es va anar transformant. D'aquesta transformació la meva mare de vegades en parlava atribuint la decisió del canvi al meu pare: "Va decidir que a partir de llavors només donaria diners a l'Església". Però la meva mare (des del meu punt de vista) va tenir un protagonisme immens en aquell canvi. Perquè a partir del moment que ella es va fer de l'Opus (ell no en va ser mai), la seva activitat com a captadora de recursos econòmics per a l'organització va ser constant. I per descomptat, la persona que tenia més a l'abast a l'hora de demanar diners era el meu pare.
L'altre factor determinant del canvi van ser, crec, les activitats d'una germana i una neboda del meu pare. Les dues monges, les dues vinculades a la teologia de l'alliberament. Als meus pares allò de la teologia de l'alliberament no els feia cap gràcia, ells s'identificaven plenament amb la postura del Vaticà, contraria a aquella visió del catolicisme. Aquesta postura contrària també era la de l'Opus. El cas és que les ajudes a la germana monja i a la neboda monja van començar a ser condicionades, en teoria ja no les podien destinar, per exemple, a un projecte d'alfabetització, sinó només a la construcció de capelles, l'adquisició de custòdies i coses d'aquestes. En teoria; no tinc clar què n'acabaven fent elles, potser no ho tenien tampoc clar els meus pares, i per això les ajudes (o si més no les voluminoses) van anar canviant de destinataris.
De mica en mica, l'obra social dels meus pares es va anar convertint en obra ornamental religiosa: capelles, calzes, custòdies, casulles... i altres contribucions relacionades amb iniciatives de l'Opus: pisos de numeraris (les persones de l'Opus que no es casen), esplais de l'Opus, col.legis de l'Opus... En aquests casos de les iniciatives de l'Opus suposo (de fet ho sé del cert) que la condició de la dedicació als ornaments sagrats de vegades era més laxa.
No és que abans els meus pares no contribuïssin a les necessitats de l'Església, sempre ho havien fet i de manera generosa, però llavors aquesta contribució encara es va ampliar més (en la mesura que es va tancar l'altra aixeta, no sé si del tot però com a mínim molt). I també es va concentrar, especialitzar: en general, tal com he dit, en iniciatives de l'Opus.
Per descomptat que podien fer el que els donés la gana amb els seus diners, però a mi em va decebre aquell canvi d'orientació. Això, quan me'n vaig adonar, que va ser al cap de molts anys, perquè durant molt de temps no en vaig saber res, no em vaig adonar de res. Vivia al marge de tot el relacionat amb la família.
Malgrat perdre de vegades bastants diners i donar-ne molts, quan el meu pare va morir en seguia tenint acumulat un munt. Aquest munt va passar a la meva mare al morir ell (a banda de la legítima, la part obligatòria pels fills), i quan ella va morir ho vam heretar tot nosaltres, els fills. A parts iguals.
Jo fa anys que visc de la part que em va tocar. Gràcies al meu pare que va guanyar i acumular aquells diners, gràcies a la meva mare que els va repartir. Perquè ella si hagués volgut també els podria haver donat tots a l'Opus, o a qui fos, i no ho va fer. Algunes vegades en vam parlar. I sempre li deia que fes el que volgués. I alhora li deia que pensés bé el que volia. Que qui volia, quan ella morís, que estigués content, l'Opus o els fills. Que qui volia, de forma prioritària, que tingués un bon record d'ella, els fills o la gent de l'Opus.
Un altre tema recurrent (per part meva) durant aquelles converses era que si repartia l'herència entre els fills ho fes a parts iguals, que no especulés amb eventuals més grans necessitats d'un o un altre fill, cosa que de vegades ella es plantejava. Tots igual, ja que era un criteri molt més fàcil de ser explicat.
D'això de l'herència en vam parlar unes quantes vegades, sempre de manera tranquil.la, i és una de les coses que estic content d'haver fet, parlar-ne amb ella, dir-li el que jo pensava, en lloc d'haver-me callat. No només perquè ara visc gràcies a aquells diners, sinó sobretot per les raons que li exposava a ella, i que no m'afectaven només a mi.
De fet, si parlo només de mi, pot ser comprensible que algú no em cregui si ara dic que no m'hauria importat si no hagués heretat res. Però la veritat és que si no hagués heretat res això no m'hauria preocupat, perquè sempre he procurat viure en el present, no especulant amb el futur. I vivint en el present he aprés a adaptar-me al que ha convingut. Fos el que fos. D'això crec que n'he aprés bastant, fins i tot molt. De vegades, és clar, l'aprenentatge l'he fet amb dificultats, perquè no he tingut més remei. Però l'he fet.
Un últim apunt. En relació a aquests diners del meu pare hi ha un aspecte que sempre m'ha incomodat, perquè mai he acabat d'entendre (o d'acceptar) com és que algú pot guanyar tants diners (i per tant deixar-ne tants al seus fills) quan hi ha gent que treballant tant o més que el meu pare amb prou feines arribava (o arriba) a final de mes.
No vull dir que el meu pare fes negocis tèrbols, crec que no; senzillament, suposo que aprofitava les oportunitats de negoci que tenia i, com que era llest, les coses li anaven bé. A més, l'època acompanyava: en aquells temps del franquisme sovint era la gent que més diners guanyava la que n'evadia més i pagava menys impostos. En això ell no va ser una excepció. És clar, avui segueixen passant aquestes coses, però com a mínim està mal vist, a diferència d'abans.
D'aquella manera de gestionar els diners se'n va beneficiar molta gent, per exemple (i no és una llista exhaustiva), les dones de fer feines, l'Opus, els fills mentre els meus pares vivien, i un altre cop els fills quan ells van morir. Per això jo, si més no algunes estones, tinc un sentiment ambivalent en relació a aquest tema dels diners que "avui" em serveixen per viure.
Que em serveixen per viure i per escriure. Si ara m'entretinc parlant de tot això és perquè és un entreteniment que em puc permetre, ja que no em cal anar apressat per la vida intentant guanyar-me les garrofes. Si més no, m'ho puc permetre mentre em quedi alguna garrofa de les que em van arribar dels meus pares.
Si arriba un dia que s'acaben (les garrofes), llavors ja veurem què passa. Ves a saber, potser hauré de tornar a menjar garrofes, tal com de vegades fa molts anys ja havia fet, però si de cas aquesta és ja (o serà) una altra història.
26 de jul. 2017
Contra el divorci - 2 (el Creus)
Segueixo amb el tema encetat a partir de la pel.lícula "Hasta que el matrimonio nos separe". En una altra ocasió ja vaig parlar del cas del Joan i la Maria, que no es van atrevir a inscriure la seva filla al registre civil durant molts anys, de la por que tenien que a causa de la seva condició d'adúlters o "amancebados" (ell anteriorment havia estat casat amb una altra dona), inscriure la filla els compliqués la vida. Perquè llavors l'adulteri era un delicte que podia ser penat. I de fet ells no van inscriure la filla fins que es va despenalitzar l'adulteri, quan ella ja tenia quinze anys. Quinze anys sense existir civilment a causa de la por a aquelles lleis franquistes casposes i esperpèntiques, defensades de manera entusiasta per l'Església, vigents per a tothom, fossis creient o no.
Un altre cas, el del Creus, un treballador de la fàbrica del meu avi. El Creus, a diferència del Joan i la Maria, era una persona molt creient, i li hauria agradat ser també més practicant. Però els diumenges, quan anava a missa, no podia entrar a l'església, perquè ho tenia prohibit. S'havia de quedar a la porta, i des d'allí seguia la missa, fins que s'acabava. No podia entrar "perquè vivia en pecat", amb una dona que no era amb la que s'havia casat.
Amb la dona que s'havia casat les coses no els havien anat bé, tot havia sigut molt complicat. I va arribar un punt que es van separar (em sembla que no van arribar a tenir fills). Després, ell es va ajuntar amb la dona que va ser la seva parella a partir de llavors. Amb ella van tenir una bona vida, van tenir fills, van ser uns bons pares... Bé, he dit bona vida i suposo que només ho devia ser a mitges, ja que conviure amb aquesta contradicció, la de ser catòlic i per tant sentir-se obligat per la indissolubilitat del matrimoni, i alhora haver format una família amb una altra dona, ha de pesar molt. Sobretot si s'és una persona sensible, i ell ho era.
El Creus era una persona que inspirava confiança i que es feia estimar. Malgrat la seva "irregular" situació familiar, no va tenir complicacions amb la gent que l'envoltava. Els meus avis l'apreciaven molt, i tot i ser (els meus avis) gent socialment i religiosament convencionals, sempre van confiar en ell. I en la mesura que van poder el van afavorir, a ell i a la seva família. Per exemple, quan el meu avi va morir, es va descobrir que feia uns anys que estava pagant la meitat del lloguer del pis en el qual vivia el Creus i la seva família.
El Creus sempre va viure amb dues espines clavades, la de no poder divorciar-se i casar-se amb la mare dels seus fills, i la de tenir prohibida l'entrada a l'església. Les dues espines li feien mal. Suposo que ja havia mort feia anys, quan es va aprovar la llei del divorci el 1981, però poder-se'n beneficiar tampoc l'hauria alliberat de tot el pes que arrossegava. Perquè ell era catòlic i, per tant, encara que (eventualment) hagues aconseguit el divorci civil, davant dels ulls de l'Església (i dels seus propis ulls) hauria seguit sent un adúlter. (1) (2) (3)
--
(1) Per a una persona de la seva condició social i en aquella època era inimaginable pensar en una eventual anulació del matrimoni per part de l'Església (llavors l'única possibilitat de poder-se casar amb una altra dona, segons el Dret Canònic i aquestes històries).
(2) Guardo també bastantes cartes de la meva mare (publicades a diferents diaris), d'anys posteriors a l'aprovació de la llei del divorci, en què denuncia tots els mals familiars, socials i religiosos que ha provocat el divorci, i em sembla recordar també alguna carta en què reivindica alguna forma de matrimoni indissoluble, "si més no per a aquelles persones que ho vulguin".
(3) Uns quants anys més tard, els meus pares es van trobar "en la seva pròpia família" aquesta mena de problemes, quan algun fill es va "amancebar" (com en deien durant el franquisme) amb parelles ja casades (o no casades, però amb les quals no es van casar). Llavors els meus pares no s'ho van passar gens bé, i de vegades, suposo que desbordats, tampoc ho van gestionar gaire bé, però aquesta ja és una altra història.
25 de jul. 2017
Contra el divorci
Veig "Hasta que el matrimonio nos separe" (Pedro Lazaga, 1976). La pel.lícula tracta de la indissolubilitat del matrimoni durant el franquisme (la llei del divorci no es va aprovar fins el 1981, quatre anys després de les primeres eleccions democràtiques el 1977). Aquest és el tema: tots els drames, injustícies, absurditats, hipocresies, trampes, mentides i sofriments que provocava aquella situació. (1)
Potser no és una gran pel.lícula des del punt de vista "del seu valor cinematogràfic" (d'això no hi entenc), però és interessant pel tema que tracta i per com ho fa. En clau d'humor (i s'agraeix que sigui així), van sortint els diferents elements dramàtics i alhora esperpèntics d'aquell rebuig estatal i religiós a la possibilitat que le persones es poguessin divorciar. Imperava allò de "casats fins que la mort us separi" (i si us heu equivocat i teniu una vida infernal, doncs us aguanteu).
Faig un incís: és evident que els divorcis també poden provocar dolor i sofriment, però quan és així són dolors i sofriments resultat de la pròpia llibertat, i no fruit de la falta de llibertat. Ara bé, aquesta "petita diferència" sembla que a algunes persones els costa apreciar-la.
Torno als anys setanta. Aquest era l'escenari: una atmosfera asfixiant, una realitat de dictadura legal i moral exercida per les institucions (Estat i Església) que, cal remarcar-ho, era compartida per una part (important) de la societat, cosa que a la pel.lícula queda reflectida amb alguns dels amics i familiars del protagonista. Uns amics i familiars que sovint són la seva principal causa de mortificació, en la mesura que es dediquen a alimentar la seva inseguretat i el seu sentiment de culpabilitat.
Per sort, fa un munt de temps, d'aquell estat de coses, de la vigència de les lleis franquistes. Dels anys setanta guardo revistes, quadernets i llibres en contra de l'aprovació de la llei del divorci, amb les opinions de algunes persones de l'Opus, del Papa, de bisbes, de la Conferència Episcopal, etc. (2)
M'agrada conservar aquests llibres i revistes. Perquè els records són fràgils, però els llibres i els papers, si no els destrueixes, encara que passin els anys segueixen dient el mateix que deien quan es van escriure o publicar.
--
(1) De la pel.lícula només me'n sobra una cosa, les escenes de "destape" (com se'n deia llavors), que en aquest cas no aporten res al relat, ja que són només una concessió a la demanda de "cuixa i teta" d'aquella societat no només reprimida políticament, sinó també sexualment. Però bé, si aquestes escenes van contribuir a l'èxit de la pel.lícula (ho va ser, un èxit), benvingut el peatge. I no és que estigui en contra dels nusos i el sexe en les pel.lícules, però si aquestes escenes "sobren", doncs això, em sobren.
(2) Els havia comprat la meva mare i jo me'ls vaig quedar quan ella va morir.
Potser no és una gran pel.lícula des del punt de vista "del seu valor cinematogràfic" (d'això no hi entenc), però és interessant pel tema que tracta i per com ho fa. En clau d'humor (i s'agraeix que sigui així), van sortint els diferents elements dramàtics i alhora esperpèntics d'aquell rebuig estatal i religiós a la possibilitat que le persones es poguessin divorciar. Imperava allò de "casats fins que la mort us separi" (i si us heu equivocat i teniu una vida infernal, doncs us aguanteu).
Faig un incís: és evident que els divorcis també poden provocar dolor i sofriment, però quan és així són dolors i sofriments resultat de la pròpia llibertat, i no fruit de la falta de llibertat. Ara bé, aquesta "petita diferència" sembla que a algunes persones els costa apreciar-la.
Torno als anys setanta. Aquest era l'escenari: una atmosfera asfixiant, una realitat de dictadura legal i moral exercida per les institucions (Estat i Església) que, cal remarcar-ho, era compartida per una part (important) de la societat, cosa que a la pel.lícula queda reflectida amb alguns dels amics i familiars del protagonista. Uns amics i familiars que sovint són la seva principal causa de mortificació, en la mesura que es dediquen a alimentar la seva inseguretat i el seu sentiment de culpabilitat.
Per sort, fa un munt de temps, d'aquell estat de coses, de la vigència de les lleis franquistes. Dels anys setanta guardo revistes, quadernets i llibres en contra de l'aprovació de la llei del divorci, amb les opinions de algunes persones de l'Opus, del Papa, de bisbes, de la Conferència Episcopal, etc. (2)
M'agrada conservar aquests llibres i revistes. Perquè els records són fràgils, però els llibres i els papers, si no els destrueixes, encara que passin els anys segueixen dient el mateix que deien quan es van escriure o publicar.
--
(1) De la pel.lícula només me'n sobra una cosa, les escenes de "destape" (com se'n deia llavors), que en aquest cas no aporten res al relat, ja que són només una concessió a la demanda de "cuixa i teta" d'aquella societat no només reprimida políticament, sinó també sexualment. Però bé, si aquestes escenes van contribuir a l'èxit de la pel.lícula (ho va ser, un èxit), benvingut el peatge. I no és que estigui en contra dels nusos i el sexe en les pel.lícules, però si aquestes escenes "sobren", doncs això, em sobren.
(2) Els havia comprat la meva mare i jo me'ls vaig quedar quan ella va morir.
12 de jul. 2017
La purificació
"Recordo que d'adolescent, em va impressionar molt saber que la meva mare havia hagut d'anar a l'església a purificar-se després d'haver-me parit. Tants segles després de les Lleis de Moisès l'església catòlica continuava fent seva la tradició jueva que considerava les dones impures després d'haver donat a llum." Gemma Lienas (1)
Ho pregunto a algunes dones del poble. A la MP, la MN i la RB. Les tres em diuen el mateix, que no van anar al bateig dels seus fills. Cap de les dones de la seva edat o més grans anava al bateig dels fills que parien. Totes les dones del poble feien el mateix: es quedaven a casa, i era la padrina de la criatura qui la portava a batejar. El motiu és el que explica la Gemma Lienas, que les dones després de parir (pel fet d'haver parit) no podien entrar a l'església perquè eren "impures", havien de passar una quarantena. Passada la quarantena (que elles no recorden si era de quaranta dies o un període més curt) anaven a una missa especial en la qual eren purificades de la impuresa del part. (2) (3)
Em sona, de quan era petit i adolescent, la festa de la Purificació, però no l'associava amb cap contingut concret. Crec que aquest costum o norma de l'Església es va acabar amb el Concili Vaticà II, a mitjans dels anys seixanta. Ara, quan l'Església parla de la festa de la Purificació posa l'accent en "la Presentació" (de Jesús al Temple, i dels nous nats a l'Església) com si fos una mateixa cosa. Però és obvi que no ho és, encara que la festa es faci coincidir en el mateix dia.
Busco més informació sobre aquest tema i trobo diferents explicacions semblants a aquesta:
"La ley de la purificación era la ley de Moisés que obligaba a todas las mujeres a purificarse en el templo después del parto con la obligación de un sacrificio. La Santísima Virgen no estaba obligada a la ley de la purificación porque fue madre por obra del Espíritu Santo, conservando su virginidad." (4)
I en busco l'origen, i veig que tot això ve en concret del Levític (12.2 a 12.7):
"Habló Jehová a Moisés (...) La mujer cuando conciba y dé a luz varón, será inmunda siete días (...) Mas ella permanecerá treinta y tres días purificándose de su sangre; ninguna cosa santa tocará, ni vendrá al santuario, hasta cuando sean cumplidos los días de su purificación. Y si diere a luz hija, será inmunda dos semanas, conforme a su separación, y sesenta y seis días estará purificándose de su sangre. Cuando los días de su purificación fueren cumplidos, por hijo o por hija, traerá un cordero de un año para holocausto, y un palomino o una tórtola para expiación, a la puerta del tabernáculo de reunión, al sacerdote; y él los ofrecerá delante de Jehová, y hará expiación por ella, y será limpia del flujo de su sangre." (5)
Busco també què en deia San Josemaría Escrivá, ja que m'és un personatge proper:
"Cumplido el tiempo de la purificación de la Madre, según la Ley de Moisés (...) —¿Te fijas? Ella —¡la Inmaculada!— se somete a la Ley como si estuviera inmunda." (6)
És a dir, que les dones després de parir "estaven immundes", perquè concebien els fills "perdent la virginitat a a causa de les necessàries relacions sexuals". A diferència de la Verge, que va mantenir la seva virginitat perquè va concebre Jesús "sense haver conegut baró".
Més ben dit, les dones eren "doblement immundes", perquè aquests fills, quan naixien, naixien a través de la vagina. A diferència també de la Verge, ja que Jesús va néixer de forma miraculosa.
I triplement immundes si havien tingut una filla, ja que els duplicaven la quarantena! A diferència també de la Verge, que "naturalment" va tenir un fill i no una filla.
Escric això en passat, però la Festa de la Purificació segueix existint (2 de febrer), una altra cosa és que n'hagin modificat el contingut, però en la mesura que el nom perdura, és obvi que perdura també alguna cosa més. Malauradament.
--
(1) "Rebeldes, ni putas ni sumisas", Ediciones Península, 2005 (p. 102)
(2) Jo i els meus germans vam néixer durant els anys cinquanta i seixanta. Tinc entès que la meva mare no seguia aquell costum (potser perquè ens batejaven a la mateixa clínica on havíem nascut), però tal com diu la Gemma Lienas, que va néixer el 1951 a Barcelona, la seva mare sí que va seguir el precepte o costum. Altres dones també de Barcelona a qui ho he preguntat (a banda de les del poble) m'han dit el mateix, que elles o les seves mares van seguir el costum, i per tant suposo que devia ser un costum que es seguia de manera diferent segons els llocs, segons els criteris dels rectors de les respectives parròquies, fins que es va abandonar de forma generalitzada després del concili.
(3) Per justificar aquest invent de la quarantena i dissimular tot això tan sòrdid de la impuresa hi ha creients que avui remarquen que la quarantena era una mesura protectora per a les dones, per tal que es poguessin recuperar del desgast del part. Però encara que "també" pogués tenir aquest component, el que no té cap explicació protectora és que posteriorment les dones haguessin de ser "purificades".
(4) infocatolica.com/blog/fidesetratio.php/la_purificacion_de_la_santisima_virgen
(5) www.iglesia.net/biblia/libros/levitico.html#cap12
(6) Para hablar con Diós (crec que és una recopilació d'homilies, en desconec la data de publicació) www.es.josemariaescriva.info/articulo/opus-dei-san-josemaria-purificacion-de-nuestra-senora
Ho pregunto a algunes dones del poble. A la MP, la MN i la RB. Les tres em diuen el mateix, que no van anar al bateig dels seus fills. Cap de les dones de la seva edat o més grans anava al bateig dels fills que parien. Totes les dones del poble feien el mateix: es quedaven a casa, i era la padrina de la criatura qui la portava a batejar. El motiu és el que explica la Gemma Lienas, que les dones després de parir (pel fet d'haver parit) no podien entrar a l'església perquè eren "impures", havien de passar una quarantena. Passada la quarantena (que elles no recorden si era de quaranta dies o un període més curt) anaven a una missa especial en la qual eren purificades de la impuresa del part. (2) (3)
Em sona, de quan era petit i adolescent, la festa de la Purificació, però no l'associava amb cap contingut concret. Crec que aquest costum o norma de l'Església es va acabar amb el Concili Vaticà II, a mitjans dels anys seixanta. Ara, quan l'Església parla de la festa de la Purificació posa l'accent en "la Presentació" (de Jesús al Temple, i dels nous nats a l'Església) com si fos una mateixa cosa. Però és obvi que no ho és, encara que la festa es faci coincidir en el mateix dia.
Busco més informació sobre aquest tema i trobo diferents explicacions semblants a aquesta:
"La ley de la purificación era la ley de Moisés que obligaba a todas las mujeres a purificarse en el templo después del parto con la obligación de un sacrificio. La Santísima Virgen no estaba obligada a la ley de la purificación porque fue madre por obra del Espíritu Santo, conservando su virginidad." (4)
I en busco l'origen, i veig que tot això ve en concret del Levític (12.2 a 12.7):
"Habló Jehová a Moisés (...) La mujer cuando conciba y dé a luz varón, será inmunda siete días (...) Mas ella permanecerá treinta y tres días purificándose de su sangre; ninguna cosa santa tocará, ni vendrá al santuario, hasta cuando sean cumplidos los días de su purificación. Y si diere a luz hija, será inmunda dos semanas, conforme a su separación, y sesenta y seis días estará purificándose de su sangre. Cuando los días de su purificación fueren cumplidos, por hijo o por hija, traerá un cordero de un año para holocausto, y un palomino o una tórtola para expiación, a la puerta del tabernáculo de reunión, al sacerdote; y él los ofrecerá delante de Jehová, y hará expiación por ella, y será limpia del flujo de su sangre." (5)
Busco també què en deia San Josemaría Escrivá, ja que m'és un personatge proper:
"Cumplido el tiempo de la purificación de la Madre, según la Ley de Moisés (...) —¿Te fijas? Ella —¡la Inmaculada!— se somete a la Ley como si estuviera inmunda." (6)
És a dir, que les dones després de parir "estaven immundes", perquè concebien els fills "perdent la virginitat a a causa de les necessàries relacions sexuals". A diferència de la Verge, que va mantenir la seva virginitat perquè va concebre Jesús "sense haver conegut baró".
Més ben dit, les dones eren "doblement immundes", perquè aquests fills, quan naixien, naixien a través de la vagina. A diferència també de la Verge, ja que Jesús va néixer de forma miraculosa.
I triplement immundes si havien tingut una filla, ja que els duplicaven la quarantena! A diferència també de la Verge, que "naturalment" va tenir un fill i no una filla.
Escric això en passat, però la Festa de la Purificació segueix existint (2 de febrer), una altra cosa és que n'hagin modificat el contingut, però en la mesura que el nom perdura, és obvi que perdura també alguna cosa més. Malauradament.
--
(1) "Rebeldes, ni putas ni sumisas", Ediciones Península, 2005 (p. 102)
(2) Jo i els meus germans vam néixer durant els anys cinquanta i seixanta. Tinc entès que la meva mare no seguia aquell costum (potser perquè ens batejaven a la mateixa clínica on havíem nascut), però tal com diu la Gemma Lienas, que va néixer el 1951 a Barcelona, la seva mare sí que va seguir el precepte o costum. Altres dones també de Barcelona a qui ho he preguntat (a banda de les del poble) m'han dit el mateix, que elles o les seves mares van seguir el costum, i per tant suposo que devia ser un costum que es seguia de manera diferent segons els llocs, segons els criteris dels rectors de les respectives parròquies, fins que es va abandonar de forma generalitzada després del concili.
(3) Per justificar aquest invent de la quarantena i dissimular tot això tan sòrdid de la impuresa hi ha creients que avui remarquen que la quarantena era una mesura protectora per a les dones, per tal que es poguessin recuperar del desgast del part. Però encara que "també" pogués tenir aquest component, el que no té cap explicació protectora és que posteriorment les dones haguessin de ser "purificades".
(4) infocatolica.com/blog/fidesetratio.php/la_purificacion_de_la_santisima_virgen
(5) www.iglesia.net/biblia/libros/levitico.html#cap12
(6) Para hablar con Diós (crec que és una recopilació d'homilies, en desconec la data de publicació) www.es.josemariaescriva.info/articulo/opus-dei-san-josemaria-purificacion-de-nuestra-senora
21 de gen. 2017
Les espelmes
Estava a casa de la meva mare, dormint. Em vaig despertar sentint olor de socarrim. Una espelma (de l'altaret que tenia ella a la seva habitació), a l'acabar de consumir-se, en lloc d'apagar-se havia fet que s'encengués el plàstic que la protegia i que en teoria havia de servir perquè un cop de vent no l'apagués. Una protecció una mica rara, tenint en compte que el plàstic era combustible, tal com llavors es va posar de manifest.
El cas és que allò anava cremant alegrement i fent saltar algunes guspires de plàstic encès, escampant-les pel damunt de les figures de la Mare de Déu i del Nen Jesús, dels tapets de puntes, d'algunes estampes de sants, d'alguns llibres d'oracions i de tot el que hi havia al voltant. Just al costat, també hi havia les grans cortines.
Per sort, no va passa res.
Tot i que encara era fosc, a aquella hora del matí seguint els seus horaris habituals la meva mare ja havia marxat. No sé si aquell dia primer anava a la piscina o a la platja, abans d'anar a missa. A la piscina o a la platja, abans d'anar a missa, hi anava cada dia, i després del bany i la missa tornava a casa i llavors esmorzava.
L'espelma no li havia quedat encesa oblidada, si no que la havia deixat així de manera intencionada. Encara que ella no hi fos, li agradava que sempre seguís cremant alguna espelma al seu altaret, al costat de les seves figuretes del pessebre i de les seves estampes. Feia dies que tenia ganes de dir-li alguna cosa sobre aquell costum, però fins aleshores no m'havia atrevit.
Quan va tornar li vaig dir que no podia ser que marxés de casa deixant espelmes enceses. Segur que no li va agradar, allò que li vaig dir, i és normal: a mi tampoc m'agradaria que un fill meu em digués si puc o no puc encendre espelmes, quan i com. Aquestes situacions són un embolic. Però ho va acceptar, o ho va fer veure.
No recordo quina era exactament la seva explicació de la seva devoció per les espelmes. A banda que li agradessin (a mi també) em sembla que atribuïa algun efecte una mica "sobrenatural" a les espelmes enceses, com si les espelmes "resessin". Recordo algun comentari en aquest sentit, però no se'm concreta.
L'espelma que es va encendre era una espelma d'aquestes gruixudes i de ble petit, per tal que cremin a poc a poc i durin molt. Però feia servir tota mena d'espelmes. Per exemple, les primes i blanques, de parafina, les compràvem al supermercat. De tant en tant, quan se li acabaven les apuntava a la llista de la compra: "arroç, llet, formatge, espelmes..." Les venien en paquets de sis.
El cas és que allò anava cremant alegrement i fent saltar algunes guspires de plàstic encès, escampant-les pel damunt de les figures de la Mare de Déu i del Nen Jesús, dels tapets de puntes, d'algunes estampes de sants, d'alguns llibres d'oracions i de tot el que hi havia al voltant. Just al costat, també hi havia les grans cortines.
Per sort, no va passa res.
Tot i que encara era fosc, a aquella hora del matí seguint els seus horaris habituals la meva mare ja havia marxat. No sé si aquell dia primer anava a la piscina o a la platja, abans d'anar a missa. A la piscina o a la platja, abans d'anar a missa, hi anava cada dia, i després del bany i la missa tornava a casa i llavors esmorzava.
L'espelma no li havia quedat encesa oblidada, si no que la havia deixat així de manera intencionada. Encara que ella no hi fos, li agradava que sempre seguís cremant alguna espelma al seu altaret, al costat de les seves figuretes del pessebre i de les seves estampes. Feia dies que tenia ganes de dir-li alguna cosa sobre aquell costum, però fins aleshores no m'havia atrevit.
Quan va tornar li vaig dir que no podia ser que marxés de casa deixant espelmes enceses. Segur que no li va agradar, allò que li vaig dir, i és normal: a mi tampoc m'agradaria que un fill meu em digués si puc o no puc encendre espelmes, quan i com. Aquestes situacions són un embolic. Però ho va acceptar, o ho va fer veure.
No recordo quina era exactament la seva explicació de la seva devoció per les espelmes. A banda que li agradessin (a mi també) em sembla que atribuïa algun efecte una mica "sobrenatural" a les espelmes enceses, com si les espelmes "resessin". Recordo algun comentari en aquest sentit, però no se'm concreta.
L'espelma que es va encendre era una espelma d'aquestes gruixudes i de ble petit, per tal que cremin a poc a poc i durin molt. Però feia servir tota mena d'espelmes. Per exemple, les primes i blanques, de parafina, les compràvem al supermercat. De tant en tant, quan se li acabaven les apuntava a la llista de la compra: "arroç, llet, formatge, espelmes..." Les venien en paquets de sis.
22 de nov. 2016
320010
320010: era la combinació del pany de la porta de casa dels meus pares, un pany que no tenia clau, com el d'una caixa forta. Quan érem petits el meu pare el va fer posar perquè, com que érem molta colla, així no cali repartir tantes claus, ni fer-ne còpies si les perdíem. Crec que en la instal.lació d'aquell pany també hi va tenir a veure que el meu pare tenia alguna mena d'amistat amb l'amo de l'empresa que els feia i instal.lava, "Arcas y básculas Soler", si no em falla la memòria.
Un cop posat, aquell pany va tenir una segona utilitat (i un inconvenient, segons el punt de vista): si arribàvem de nit, era impossible entrar a casa de forma silenciosa, perquè aquell pany era sorollós. Ho era per molt que t'esforcessis en anar a poc a poc i amb delicadesa a l'hora d'anar fent els moviments necessaris per introduir la combinació sencera per obrir (en total 13 clics, amb la combinació 320010, i encara gràcies, perquè amb la combinació més llarga possible que permetia el pany haurien sigut seixanta moviments).
I si badaves encara era pitjor: després de fer tots els clics podies trobar-te que t'havies equivocat i la porta no s'obria, de manera que havies de tornar a començar un altre cop, des del primer clic.
Doncs això, que feia soroll. De nit, compto que aquell rebombori devia servir, quan vam anar creixent, perquè els meus pares sabessin que anàvem arribant a casa, i potser agafaven el son definitiu quan havien sentit, quan era el cas, tantes vegades el soroll del pany com fills faltaven per arribar quan ells havien anat a dormir.
Molts anys més tard, aquell pany el vam haver de canviar, en part perquè era vell (començava a fallar de vegades), i sobretot a causa del canvi d'hàbits del meu pare provocats per l'avanç de l'alzheimer.
Llavors, amb aquell pany, si posàvem la balda per tal que ell no pogués sortir de casa a hores intempestives, passava que tampoc podia entrar ningú més si s'arribava tard. Dic això de les sortides intempestives perquè durant uns mesos el meu pare tenia la dèria d'intentar-ho, i llavors havíem de sortir al seu darrera, i procurar que tornés, cosa que no sempre era fàcil.
Durant aquella etapa, el meu pare ja no era capaç d'adonar-se de si la balda de la porta estava passada, peró sí que era capaç de moure la palanca del pany que des de dins permetia obrir la porta.
Vam posar un pany normal, un altre cop, amb clau. Aleshores nosaltres podíem tancar i obrir amb la clau des de dins i des de fora (naturalment ell de clau ja no en tenia). I encara que només tanquéssim de cop ell ja no sabia moure el passador per obrir des de dins: no tenia l'hàbit perquè aquell pany no el coneixia, i ja no era tampoc capaç de fer-ne l'aprenentatge.
No sé si s'enten bé aquesta descripció dels canvis de panys i dels detalls que ho justificaven... Sigui com sigui, és un exemple, només un, de les diferents coses de la casa que vam haver d'anar canviant per tal d'anar-nos adaptant a l'evolució de la malaltia del meu pare. De les coses que vam haver d'anar canviant de la casa, de les rutines, de la manera de pensar, de les expectatives...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)