"Esto es muy desconcertante para nuestro esforzado miembro de supertribu. Ha obedecido todas las reglas, pero algo ha marchado mal." Desmond Morris (1)
Al meu pare el van educar segons un model d'home i de marit que ell va interioritzar i al qual va procurar ser fidel. I estava tan convençut de la bondat d'aquell model que crec que en cap moment va arribar a pensar que potser no era el més adequat. Per això, suposo, quan en el seu matrimoni no tot li va sortir com havia pensat que havia de sortir (sobretot, al veure el difícil que era que la meva mare fos, en tots els aspectes, "com ell considerava que havia de ser"), i també quan alguns fills li van sortir desafiants, contestataris, suposo que va tenir una sensació de desconcert: Què havia passat? Què fallava?
El meu pare era un bon "cap de clan" (segons la terminologia de Desmond Morris). D'una banda havia tingut uns quants fills, de manera que havia complert amb el mandat biològic de la reproducció. I d'una altra banda era un bon "proveïdor": vetllava de manera efectiva per la família que havia format i la protegia. Ambdues coses les feia molt bé.
A més, no es va limitar a això. Alhora, va estimular els fills perquè tinguessin la màxima formació possible i fossin capaços d'independitzar-se i ser autònoms. I els va procurar transmetre, amb la paraula i amb l'exemple, uns valors "èticament consistents": atenció, esforç, perseverança, compromís, solidaritat, lleialtat, afecte, generositat...
És a dir, va ser un bon proveïdor, un bon protector, un bon referent i un bon estimulador. Però malgrat tot això, alguns fills el criticaven i, alhora, la seva dona, que en general l'admirava, de vegades també li feia retrets.
Eren uns retrets que suposo que ell no els devia entendre, perquè precisament "tot ho havia fet i ho estava fent bé", d'acord amb el model que li havien inculcat.
De fet, li va passar el mateix que els va passar a molts marits de la seva generació: educats segons el model social imperant llavors (marits caps de clan, amb una dona subordinada per designi diví i social, etc.), sovint es van desconcertar quan, tot i fer "el que els havien dit que havien de fer" (i fer-ho sovint amb una gran dedicació i inversió d'energies), després van ser criticats. Amb unes crítiques que, a més, en alguns aspectes, de vegades eren desmesuradament dures i injustes.
--
(1) El zoo humano, Plaza & Janés, 1973 (p. 57)
