Després de ser tan autosuficient,
dinàmic,
dominador,
valent,
tot es va anar esfondrant.
De forma imparable,
devastadora,
absoluta.
Es va tornar fràgil,
dependent.
Es va anar quedant quiet,
absent.
Habitant d'un món boirós,
misteriós,
desconegut,
inaccessible.
20 d’abr. 2010
19 d’abr. 2010
El meu pare - 3
Avanza. Segundo Curso del Período Elemental. Edad escolar: 7 a 8 años. Compañía de Santa Teresa de Jesús.
No posa data, però del fragment reproduït es dedueix que deu ser de finals dels anys 50. És un regal recent que m'ha fet molta il.lusió: me'l vaig trobar fa unes setmanes a les escombraries.
El meu pare va ser un dels "bons espanyols". Mai se'n va amagar, ni quan amb la democràcia alguns altres presumptes bons espanyols potser dissimulaven el seu passat. Ell n'estava orgullós, i sempre va conservar i manifestar una gran admiració per "l'invicte cabdill". Li agradava llegir l'Alcázar, l'ABC, fins i tot fer-ne ostentació, i crec que algun cop havia arribat a votar el Blas Piñar. Per sort no va tenir mai responsabilitats polítiques, ni tan sols cap aspiració d'aquest tipus; es va dedicar sempre als negocis, en uns temps que suposo que el fet de ser una persona "addicta al règim" no feia precisament nosa. Les coses li van anar bé, molt bé, perquè a més era molt espavilat, i a més d'espavilat lluitador. Crec que era una persona honesta.
La veritat és que em sembla que no sé com era el meu pare (suposo que no ho podem acabar de saber mai, com són els altres), però tanmateix el recordo amb afecte. I a banda del factor filial i emocional, també tinc present, de forma racional, que a més d'un franquista impenitent era alhora moltes coses més. Per exemple, en determinats moments podia ser molt generós amb els diners (no amb els fills, ja que deia que el millor que els podia donar era l'educació i els estudis, i crec que en això no es va equivocar pas).
D'algunes facetes seves crec que no me'n vaig saber adonar fins a les darreries de la seva vida, gràcies al fet d'haver compartit llavors amb ell, de forma d'antuvi imprevisible, aquells últims anys. Aquella tardana convivència, després de vint anys de llunyania, em va permetre sentir envers ell una nova empatia, llavors que ja era un home vençut, i alhora em va dur a recordar d'una altra manera les relacions de feia molts anys, quan jo era adolescent, els dos érem orgullosos, molt orgullosos, massa segurs de nosaltres mateixos, i sovint no ens enteníem.
Quan jo era petit el recordo seriós, autoritari, distant. Recordo molt el soroll de les seves passes pel llarg passadís, amunt i avall, amb les seves sabates amb la sola de cuir dur, trepitjant amb seguretat, fort, amb un soroll que estava del tot integrat en la rutina sonora familiar i que ara penso que devia desesperar els veïns del pis de sota.
Ordre i disciplina. Val a dir que tenint en compte que érem dotze germans difícilment aquella casa hauria funcionat si no hagués estat una mica militaritzada. Llavors no ho acabava d'entendre, m'ofegava, i quan en vaig marxar em vaig sentir molt alliberat.
Hi vaig tornar al cap de vint anys, quan tot havia canviat. Ell, la meva mare, jo, tots. Ell qui més. Llavors se sentia acorralat, desconfiava de tothom, mentre l'alzheimer li anava clavant urpades cada cop més tangibles, despietades. Més endavant suposo que es va rendir, el va derrotar el progressiu desgavell del seu cervell, i llavors es va anar fonent, de mica en mica, fins tornar-se irreconeixible, llevat d'alguns esguards fugissers, molt de tant en tant, que potser només duraven un instant. Aleshores semblava que el reconeixies, a ell, la persona que havia estat, i pensaves que en aquell moment ell també s'adonava de tot, del seu estat, i se't feia un nus a la gola.
12 de març 2010
No té delit de res
No té delit de res.
I li diuen:
-Anima't, alegra aquesta cara!
I ella encara se sent més abatuda,
incompresa,
isolada,
trista,
buida.
Només ho sé
perquè m'ho han explicat.
Diuen, per tant,
que no ho puc entendre.
En vaig saber poc.
De mirar-te als ulls,
més sovint,
amb més calidesa,
més afectuosament,
més somrient.
I ara ja no hi ets.
I li diuen:
-Anima't, alegra aquesta cara!
I ella encara se sent més abatuda,
incompresa,
isolada,
trista,
buida.
Només ho sé
perquè m'ho han explicat.
Diuen, per tant,
que no ho puc entendre.
En vaig saber poc.
De mirar-te als ulls,
més sovint,
amb més calidesa,
més afectuosament,
més somrient.
I ara ja no hi ets.
29 de des. 2009
Pòtol de barraca
Si portes roba una mica vella i desgastada, que a més potser et va una mica baldera o petita, potser fins i tot ornamentada amb alguna llàntia (perquè penses que una llàntia no és exactament brutícia i no justifica la despesa i la molèstia de treure-la expressament i a corre-cuita), i a sobre no vas ben afaitat... Vaja, si sembles el que la meva àvia en deia un pòtol de barraca (1), i per acabar-ho d'adobar, i això ja és el pitjor de tot i perillosíssim, estàs en el lloc equivocat, és a dir, en un espai en el que aquesta mena de pinta s'associa automàticament amb indigent o malfactor (o les dues coses alhora, i en qualsevol cas les dues indesitjables), llavors tens tots els números de la rifa per a tenir "algun problema". Em va passar fa tres dies, a l'anar a casa d'un parent que viu a un barri molt benestant, a un edifici de gent molt benestant i tibada...
Al marxar vaig tenir la mala sort d'ensopegar-me a l'escala amb un veí que, suposo, es va sentir no només autoritzat, sinó fins i tot fermament obligat, a aclarir què feia jo, amb aquella pinta de trinxeraire, sortint d'aquell edifici de gent tan planxada, clenxinada i pinturera... Ja se sap, el sentit del deure, empès per la por, els prejudicis o la sobergueria, de vegades pot provocar veritables estralls, o com a mínim causar moltes molèsties innecessàries.
A l'arribar havia aconseguit entrar sense incidents. Com que era festa, m'havia pogut estalviar el filtre del porter, que en aquesta mena de cases sempre tens el dubte de quin és el motiu pel qual són tan antipàtics amb la gent que no encaixa amb el patró de visitants previsibles: si ho són per pròpia vocació o perquè s'hi veuen obligats a causa del que d'ells n'esperen els veïns que els han contractat.
De fet, no és cap excepció ni res de l'altre món, és el mateix que passa si amb una pinta així entres a un supermercat: el vigilant de seguretat, tan bon punt et guipa, ja no et deixa de petja, intentant enxampar-te en el moment, que ell considera inevitable i imminent, en què intentaràs furtar, amb total premeditació i traïdoria, una llauna de sardines, de calamars o de favada asturiana.
(1) La meva àvia estava desesperada pel fet de tenir un net amb aquella pinta. Estava carregada de prejudicis, la preocupaven molt les aparences i "el que pugui dir la gent". Però com que sobretot era una molt bona persona, i a més era la meva àvia, la veritat és que fins i tot em feia molta gràcia quan em deia que semblava un trinxeraire, o un pòtol de barraca... L'afegit "de barraca" no sé si era de collita pròpia, per tal de ser més contundent i descriptiva, o si és que era una expressió viva a Igualada, on ella vivia.
Al marxar vaig tenir la mala sort d'ensopegar-me a l'escala amb un veí que, suposo, es va sentir no només autoritzat, sinó fins i tot fermament obligat, a aclarir què feia jo, amb aquella pinta de trinxeraire, sortint d'aquell edifici de gent tan planxada, clenxinada i pinturera... Ja se sap, el sentit del deure, empès per la por, els prejudicis o la sobergueria, de vegades pot provocar veritables estralls, o com a mínim causar moltes molèsties innecessàries.
A l'arribar havia aconseguit entrar sense incidents. Com que era festa, m'havia pogut estalviar el filtre del porter, que en aquesta mena de cases sempre tens el dubte de quin és el motiu pel qual són tan antipàtics amb la gent que no encaixa amb el patró de visitants previsibles: si ho són per pròpia vocació o perquè s'hi veuen obligats a causa del que d'ells n'esperen els veïns que els han contractat.
De fet, no és cap excepció ni res de l'altre món, és el mateix que passa si amb una pinta així entres a un supermercat: el vigilant de seguretat, tan bon punt et guipa, ja no et deixa de petja, intentant enxampar-te en el moment, que ell considera inevitable i imminent, en què intentaràs furtar, amb total premeditació i traïdoria, una llauna de sardines, de calamars o de favada asturiana.
(1) La meva àvia estava desesperada pel fet de tenir un net amb aquella pinta. Estava carregada de prejudicis, la preocupaven molt les aparences i "el que pugui dir la gent". Però com que sobretot era una molt bona persona, i a més era la meva àvia, la veritat és que fins i tot em feia molta gràcia quan em deia que semblava un trinxeraire, o un pòtol de barraca... L'afegit "de barraca" no sé si era de collita pròpia, per tal de ser més contundent i descriptiva, o si és que era una expressió viva a Igualada, on ella vivia.
3 d’oct. 2009
El meu pare - 2
Fa molts anys, quan jo era petit i a l'hora de dinar o de sopar potser em costava d'acabar-me el plat, i feia fàstics i escarafalls (o era algun germà meu que els feia), el meu pare ho ventilava fàcil, tenia molt clar el diagnòstic, li havia sentit a dir moltes vegades: "El problema és de massa menjar".
Recordo el seu comentari tot pensant en la implantació dels nous contenidors d'escombraries destinats a la recollida selectiva (fa uns dies en parlava), en concret, de la sorpresa i el desencís que em va causar saber que els experts municipals classificaven el pa sec com a "rebuig orgànic".
Potser quan aquests nous contenidors comencin a ser operatius, si no em fa massa mandra (però em sembla molt que me'n farà, perquè de mandres vaig ben servit), igual endego una campanya particular i em dedico a clavar-hi enganxines que diguin alguna cosa més o menys així: "El pa sec aquí? No siguis ruc, menja-te'l!". És clar que, com que hi ha gent que és bastant rutinària, i alhora potser no gaire imaginativa, el millor seria que hi afegís alguna cosa més, a l'enganxina, per tal d'estimular un eventual canvi d'hàbits. Hi hauria d'incloure pistes, opcions concretes, suggeriments específics, per tal d'animar els refractaris o indecisos. Per exemple: "Suca'l a la llet, fes-ne torrades o sopes, prova-ho i veuràs que és la mar de bo! I a més, de propina, t'estalviaràs alguns calerons!" (això darrer, en temps de crisi com l'actual, podria ser l'argument definitiu).
Recordo el seu comentari tot pensant en la implantació dels nous contenidors d'escombraries destinats a la recollida selectiva (fa uns dies en parlava), en concret, de la sorpresa i el desencís que em va causar saber que els experts municipals classificaven el pa sec com a "rebuig orgànic".
Potser quan aquests nous contenidors comencin a ser operatius, si no em fa massa mandra (però em sembla molt que me'n farà, perquè de mandres vaig ben servit), igual endego una campanya particular i em dedico a clavar-hi enganxines que diguin alguna cosa més o menys així: "El pa sec aquí? No siguis ruc, menja-te'l!". És clar que, com que hi ha gent que és bastant rutinària, i alhora potser no gaire imaginativa, el millor seria que hi afegís alguna cosa més, a l'enganxina, per tal d'estimular un eventual canvi d'hàbits. Hi hauria d'incloure pistes, opcions concretes, suggeriments específics, per tal d'animar els refractaris o indecisos. Per exemple: "Suca'l a la llet, fes-ne torrades o sopes, prova-ho i veuràs que és la mar de bo! I a més, de propina, t'estalviaràs alguns calerons!" (això darrer, en temps de crisi com l'actual, podria ser l'argument definitiu).
22 de set. 2009
La meva mare - 3 (pastís de pa)
Abans era habitual recollir al calaix del pa les molles que es feien al llescar-lo. L'objectiu de recollir-les no era només estalviar-se cops d'escombra més tard sinó també, o sobretot, conservar-les dins del circuit alimentari, aprofitar-les, evitant que entressin en la categoria d'escombraries.
Una de les utilitats més habituals era transformar-les en pa ratllat, amb el qual després es podien arrebossar diferents menjars, croquetes, llom de porc... A pagès encara era més senzill, perquè les que malgrat tot queien a terra, un cop escombrades, junt amb les altres eventuals restes de menjar, anaven a parar a l'era, on les gallines les empaitaven.
La meva mare, a mes de pa ratllat per a les croquetes, amb les molles també en feia pastissos. Com que érem molta colla i menjàvem molt pa (érem força panarres i teníem bona gana), de tant en tant feia pastissos d'aquells.
Em sembla recordar que posava les molles en remull amb llet, poca, per tal de fer-ne una massa densa, a la que hi afegia alguns ous batuts, panses, sucre i un rajolí de conyac o d'algun altre licor. A diferència d'altres pastissos, aquest el coïa sempre amb un motlle d'aquests rodons i buits del mig, com una roda. Era un pastís humit, gustós, consistent, que atipava, amb un toc particular a causa del contrast entre el sucre afegit i la sal del pa. A mi m'encantava.
Vaig créixer així, amb referències com aquesta, valorant detalls petits, com les molles de pa i, el que encara té més mèrit (per part de la meva mare), assaborint les lliçons.
Una de les utilitats més habituals era transformar-les en pa ratllat, amb el qual després es podien arrebossar diferents menjars, croquetes, llom de porc... A pagès encara era més senzill, perquè les que malgrat tot queien a terra, un cop escombrades, junt amb les altres eventuals restes de menjar, anaven a parar a l'era, on les gallines les empaitaven.
La meva mare, a mes de pa ratllat per a les croquetes, amb les molles també en feia pastissos. Com que érem molta colla i menjàvem molt pa (érem força panarres i teníem bona gana), de tant en tant feia pastissos d'aquells.
Em sembla recordar que posava les molles en remull amb llet, poca, per tal de fer-ne una massa densa, a la que hi afegia alguns ous batuts, panses, sucre i un rajolí de conyac o d'algun altre licor. A diferència d'altres pastissos, aquest el coïa sempre amb un motlle d'aquests rodons i buits del mig, com una roda. Era un pastís humit, gustós, consistent, que atipava, amb un toc particular a causa del contrast entre el sucre afegit i la sal del pa. A mi m'encantava.
Vaig créixer així, amb referències com aquesta, valorant detalls petits, com les molles de pa i, el que encara té més mèrit (per part de la meva mare), assaborint les lliçons.
7 de set. 2009
La meva mare - 2 (la platja)
Durant l'estiu i part de la tardor, de bon matí, de vegades encara fosc, la meva mare anava a banyar-se a la platja. Al final, els darrers temps, hi anava ja una mica acovardida, a causa dels anys i dels diferents mals i contrarietats que anava acumulant, com ara la seva pròtesi de maluc cada cop més desmanegada, que l'obligava a caminar amb el bastó o la crossa, tota adolorida. Però malgrat el progressiu increment d'adversitats ella seguia anant de bon matí a banyar-se (la resta de l'any anava a una piscina), amb la seva ferma determinació, amb la voluntat de conservar aquell hàbit i la possibilitat de gaudir d'aquelles albades fresques i lluminoses a la vora del mar.
Després de banyar-se anava a missa, amb una barreja d'obligació i devoció, empesa pel convenciment que era el més important que feia cada dia, i alhora amb el pes d'una certa mandra, perquè també li suposava un esforç. Però d'això més aviat no en parlava, només algun cop, ben pocs, quan potser estava una mica cansada o poc atenta, ja que si no més aviat l'avergonyia esmentar aquests detalls.
Pels vols de les nou arribava a casa. I allí, esmorzant plegats, si s'esqueia m'explicava alguna anècdota. D'algun borratxo despistat que potser ella havia pensat que li volia prendre el barnús mentre es banyava, o de com la Guàrdia Urbana feia fora gent que dormia al sorral, per tal que després els escombriaires poguessin fer la seva feina sense problemes...
Un altre tema de conversa habitual durant l'esmorzar era el de les onades que hi havia aquell dia: tenia el timpà foradat i havia de vigilar que no li entrés aigua, cosa que l'obligava a nedar amb el cap ben dret, com un periscopi, atenta a les onades, sempre amb el seu barret de goma i les orelles protegides amb taps de silicona. L'altre perill era, no ja que l'aigua li entrés al timpà, sinó que algun dia de mala mar alguna onada li fes una bona rebolcada i en sortís malparada...
És molt possible que més d'una vegada fos una mica mentidera (tot i que a ella li agradava presumir de que mai deia mentides) i més aviat relativitzés l'estat de la mar, per tal que llavors no l'atabaléssim, dient-li que vigilés, que si feia mala mar no s'hauria de banyar i aquesta mena de coses que normalment són les mares les que les diuen als fills, i no al revés. Per sort, la meva tia, bastant més jove que ella, alguns dies també hi anava, i saber-ho feia que estéssim una mica més tranquils.
A la mateixa platja (coses de l'atzar de la vida), després d'anys de viure sense acostar-me al mar, aquest estiu m'hi banyo molts dies, després de córrer una estona pel sorral. Nedo una mica mar endins i des d'allí, mentre al sol es va enlairant, gran, vermell, imponent, vaig assaborint aquest moment especial, mig màgic, amb la platja al darrera gairebé deserta, acompanyat del bressoleig de les onades i del record de la meva mare.
Després de banyar-se anava a missa, amb una barreja d'obligació i devoció, empesa pel convenciment que era el més important que feia cada dia, i alhora amb el pes d'una certa mandra, perquè també li suposava un esforç. Però d'això més aviat no en parlava, només algun cop, ben pocs, quan potser estava una mica cansada o poc atenta, ja que si no més aviat l'avergonyia esmentar aquests detalls.
Pels vols de les nou arribava a casa. I allí, esmorzant plegats, si s'esqueia m'explicava alguna anècdota. D'algun borratxo despistat que potser ella havia pensat que li volia prendre el barnús mentre es banyava, o de com la Guàrdia Urbana feia fora gent que dormia al sorral, per tal que després els escombriaires poguessin fer la seva feina sense problemes...
Un altre tema de conversa habitual durant l'esmorzar era el de les onades que hi havia aquell dia: tenia el timpà foradat i havia de vigilar que no li entrés aigua, cosa que l'obligava a nedar amb el cap ben dret, com un periscopi, atenta a les onades, sempre amb el seu barret de goma i les orelles protegides amb taps de silicona. L'altre perill era, no ja que l'aigua li entrés al timpà, sinó que algun dia de mala mar alguna onada li fes una bona rebolcada i en sortís malparada...
És molt possible que més d'una vegada fos una mica mentidera (tot i que a ella li agradava presumir de que mai deia mentides) i més aviat relativitzés l'estat de la mar, per tal que llavors no l'atabaléssim, dient-li que vigilés, que si feia mala mar no s'hauria de banyar i aquesta mena de coses que normalment són les mares les que les diuen als fills, i no al revés. Per sort, la meva tia, bastant més jove que ella, alguns dies també hi anava, i saber-ho feia que estéssim una mica més tranquils.
A la mateixa platja (coses de l'atzar de la vida), després d'anys de viure sense acostar-me al mar, aquest estiu m'hi banyo molts dies, després de córrer una estona pel sorral. Nedo una mica mar endins i des d'allí, mentre al sol es va enlairant, gran, vermell, imponent, vaig assaborint aquest moment especial, mig màgic, amb la platja al darrera gairebé deserta, acompanyat del bressoleig de les onades i del record de la meva mare.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)