-Potser no era inevitable, que la meva mare morís quan va morir.
-Quan va morir, la meva mare tenia ganes de viure.
-Encara que potser costi d'entendre, em vaig alegrar de la seva mort.
1- La meva mare va morir quan es va decidir no fer més esforços per a conservar-la amb vida. Dic això de que "es va decidir" perquè de fet a ella se li va explicar, més que consultar. La decisió la vam prendre els fills, comptant també amb el parer de la seva germana, amb la que estaven molt unides. Crec que en aquell moment la idea que teníem, cadascú dels implicats, de la situació de la meva mare i de les seves possibilitats de viure potser no era ben bé la mateixa.
Jo crec que la meva mare encara tenia opcions de sobreviure, superar aquell punt crític, tornar cap a casa i viure potser uns anys més. Potser aquestes opcions eren poques, o poquíssimes, potser inexistents, però jo crec que hi eren. Més ben dit, com que desconec si hi eren, haig de contemplar la possibilitat que hi fossin. De fet, en aquell moment els metges no eren encara partidaris de tirar la tovallola. No tinc clar fins a quin punt la seva postura era estrictament mèdica o en part política; és a dir, no sé si actuaven seguint una mena de protocol no escrit que, en casos així, conflictius, per tal d'evitar eventuals reclamacions "de no haver fet tot el possible" per a salvar la vida del malalt, aconsella que més val optar per l'excés intervencionista que pel defecte. Alguna altra estona potser m'entretindré una mica més amb aquest tema.
2- Quan va morir la meva mare tenia ganes de viure, estava en un estat de gran eufòria, en "un estat alterat de la consciència", feliç i contentíssima d'estar-hi, com sempre que en d'altres moments de la seva vida hi havia estat. Xerraire, vital, manaire... Tenint en compte que portava més d'un any enfonsant-se progressivament en un estat depressiu, cada cop més intens i profund, se m'acudeixen un parell d'explicacions per a aquell pas tan sobtat a l'eufòria. D'una banda, la consciència que la vida li penjava d'un fil, que la situació era excepcional, límit. D'una altra, l'eventual efecte d'alguna combinació del munt de medicaments que li administraven a dojo aquells dies, al quiròfan i a la UCI. O potser encara de forma més probable, una combinació dels dos factors. En qualsevol cas, en aquell estat, si llavors se li hagués preguntat directament, sense cap reflexió afegida, si volia que els metges seguissin intentant salvar-li la vida, estic gairebé convençut del tot que hauria dit que sí.
3- Tal com he dit al principi, malgrat que la mort de la meva mare potser no fos del tot inevitable, malgrat la seva vitalitat i el seu estat d'eufòria en aquell moment (la fase prèvia a l'augment progressiu de la sedació, per tal que no patís, que al final va provocar la seva pèrdua de consciència), vaig estar content que es morís, perquè em feia molta por la vida que li esperava a partir de llavors.
Per dir-ho des de la seva perspectiva religiosa de la vida i amb una mica de poesia, crec que Deu, que darrerament li anava posant proves d'una dificultat creixent (a banda de totes les que li havia anat posant al llarg de la vida), compadit dels seus patiments i de l'aspresa de la vida que li tocava viure, va decidir ser misericordiós i estalviar-li el calvari que l'esperava. Crec, en definitiva, que la seva mort inesperada en aquell moment va ser providencial, una veritable obra de caritat divina.
Vaig estar content, a més, perquè la meva mare va morir com volia, lúcida, conscient de la imminència del seu final. Rebent l'assistència espiritual que desitjava, preparant-se cristianament per a la mort. I vaig estar també content perquè va morir amb el cap clar, repartint consells a tort i a dret als fills i als nets, tal com sempre havia dit que volia fer abans de morir. És cert que no va poder morir a casa, tal com també volia, però fent un balanç dels diferents factors no em sembla el més rellevant; estic segur que si ella hagués hagut de triar entre els seus diferents desitjos, havent-ne de renunciar a un, hauria renunciat a aquest i s'hauria quedat amb l'assistència espiritual i l'acomiadament familiar. Una altra cosa és que potser fins i tot això s'hauria pogut organitzar; sempre ens podem capficar, amb les coses que en un moment determinat "hauríem pogut fer millor", però això no serveix de gaire res, i segurament ja vam fer prou intentant gestionar el millor que vam poder aquella situació.
Vaig estar content per més motius. Sobretot, perquè jo era molt conscient que, després d'aquells dos darrers dies inesperats d'eufòria exultant, si hagués sobreviscut, al cap de poc hauria vingut l'inexorable davallada, tant a causa del desgast provocat per l'eufòria com per la confrontació amb la realitat que s'hauria trobat. De l'hospital n'hauria sortit, segur, pitjor del que hi havia entrat. Si abans de l'operació ja l'espantava la perspectiva d'anar-se envellint i fent dependent, sens dubte s'hauria trobat que el pas per l'hospital li havia fet davallar de cop uns quants graons de la seva anterior autonomia.
Vaig alegrar-me de la seva mort perquè si no s'hagués mort llavors el que li pogués quedar de vida hauria estat molt feixuc, per a ella i els que l'envoltaven. Molt més, per exemple, que el que va viure el meu pare com a conseqüència de la seva demència, a causa de la qual suposo que moltes estones no era conscient de la seva situació. La meva mare, en canvi, no tenia aquesta "protecció" de la demència, hauria hagut de contemplar com es consumia, com necessitava cada vegada més l'ajuda dels altres, ella, que sempre havia volgut ajudar (val a dir que amb desiguals encerts), i que no suportava, l'aterria, la deprimia (literalment, psiquiàtricament), que l'haguessin d'ajudar en tot allò relacionat amb la pròpia autonomia i higiene personal.
De vegades deia que aquesta falta d'acceptació de la realitat, del que ella deia que era la voluntat divina, era falta d'humilitat, orgull. Tenia interioritzat que això era un gran defecte, cosa que li suposava un profund conflicte emocional i moral, que encara la feia patir més, afegint un altre element desencadenant del procés depressiu. Tot feia pila en contra seu.
Per tots aquests motius vaig estar content que llavors es morís. El cert és que a partir d'un moment determinat de la seva estada a l'hospital (que ara no sé concretar), al veure com s'anava deteriorant la situació de forma progressiva i greu, imaginant l'escenari hostil que l'esperava si se'n sortia, vaig anar tenint aquest sentiment, aquest desig que no se'n sortís. I llavors vaig mirar d'afavorir aquest desenllaç, procurant convèncer els germans indecisos i, un cop convençuts, junt amb ells, exigint als metges que no la mortifiquessin més i la deixessin morir en pau.
De tot això no em penedeixo de res (cosa que no em passa pas sempre ni amb les decisions que prenc ni amb el que faig).
Ja per acabar (si més no per avui): com deia l'altre dia, aquests són els meus records del que va passar llavors. Si va ser ben bé així o no, me'n guardaré prou d'assegurar-ho; suposo que les versions dels altres germans i persones implicades poden ser diferents, fins i tot molt diferents. I potser més fidels a la realitat.
23 d’oct. 2010
17 d’oct. 2010
La mort de la meva mare
Quan va morir la meva mare, al revisar els seus papers vaig trobar tres o quatre testaments vitals, des del promogut per la Conferència Episcopal fins a d'altres més informals, en els que de vegades s'hi barrejaven els aspectes propis d'un testament vital amb d'altres referents a la gestió de les seves coses un cop morta. Cap d'aquests papers o documents tenia data i, llevat del de la Conferència Episcopal, ni tan sols estaven signats.
Potser l'únic aspecte coincident en tots era la referència al seu desig de morir cristianament, amb la corresponent assistència espiritual. Les referències a que no se li allargués la vida artificialment i la voluntat que no se li apliqués l'eutanàsia apareixien esmentades en algun cas.
A aquest conjunt de testaments vitals, per tal de completar el que seria el mapa dels seus desitjos sobre aquest tema, caldria afegir-hi els comentaris que de tant en tant feia sobre aquesta qüestió, no sempre del tot iguals (parlo dels darrers anys de la seva vida), tot i que el desig de morir cristianament i que no se li allargués la vida artificialment era constant.
La variació més significativa pel que fa als comentaris sobre aquest tema era l'oscil.lació entre l'acceptació de la voluntat divina, fins i tot en el supòsit que impliqués les més grans penalitats, i una mena de petició de misericòrdia, un anhel de treva, fruit d'un profund cansament, d'una imperiosa necessita de descans, expressada de vegades amb tota claredat: en aquests casos demanava a Deu que no li afegís més càrregues, que l'alleugés, que no la fes passar, per exemple, pel calvari d'incapacitats, dependències i demència que va patir el meu pare.
Tal com he dit, la postura variava, i de vegades, quan se n'anava a l'altre extrem, fins i tot manifestava el seu desig de patir calamitats encara més grans de les que patia, en la mesura que suportar-les amb resignació per a ella implicava ser millor cristiana, i així fer uns mèrits que podien afavorir la consecució del seus objectius (principalment sobrenaturals, relacionats amb l'aspiració d'anar al cel al morir, ella i les persones que estimava, però també terrenals, com ara els eventuals problemes materials o de relacions d'algun fill, etc.).
El darrer any i mig de la seva vida, de forma lenta, insidiosa, li va anar reapareixent el seu estat depressiu, del que n'havia estat alliberada durant uns deu anys (però que abans havia condicionat de forma radical tota la seva vida, a partir més o menys dels trenta anys). Va ser llavors, amb la invasió un altre cop de l'estat depressiu, que les oscil.lacions esmentades es van anar decantant; temorenca i afeblida, va anar agafant més protagonisme el seu desig de no patir més penalitats. L'estat depressiu li feia de més mal suportar les limitacions i els mals, i al seu torn les limitacions i els mals alimentaven l'estat depressiu. Estava atrapada.
Crec que llavors era ben conscient que el seu estat depressiu, a banda de tenir un origen endogen, un component genètic, també era el resultat d'un desencadenant ambiental, o d'una combinació de desencadenants ambientals. S'adonava que s'anava fent gran, amb els diferents inconvenients associats; és a dir, s'adonava que s'anava fent vella, que cada cop era físicament menys independent, més vulnerable i necessitada d'ajuda, i que tot això anava en augment, de forma imparable. I aquesta perspectiva li feia una por immensa. Pànic. Tan gran era el seu temor que sovint totes les seves conviccions religioses no eren suficients per a acceptar serenament aquell nou escenari, malgrat desitjar moltíssim ser capaç d'acceptar-lo. Procurava no parlar-ne, perquè se n'avergonyia, ja que ho considerava una feblesa, però era tan intensa aquesta vivència que de tant en tant no podia evitar manifestar-la. Patia molt.
Aquesta lluita, i la forma com durant aquell últim període de la seva vida es resolia, amb la por present i creixent, es resolia en un trencament dels dics que contenien la seva tendència a la depressió, fent-la naufragar en el seu món de tristeses i falta de delit, que tant l'espantava.
Aquest és el context, o part del context (diguem que "aquesta és la meva visió de part del context") en el que la meva mare va morir. Va ser en aquestes circumstàncies que va decidir operar-se, perquè el ginecòleg li ho va aconsellar. Una intervenció en principi no gaire complicada, comptava tornar a casa al cap de tres o quatre dies de convalescència a l'hospital. Però ja no en va sortir: després de sorgir complicacions i passar tres cops pel quiròfan, va morir.
Tot això de fet és només una introducció al que realment volia parlar, les circumstàncies concretes de la seva mort i fins a quin punt (si més no tal com llavors jo ho vaig viure i ara ho penso), es va respectar o no la seva voluntat. Una altra estona reprendré el fil en aquest punt.
Potser l'únic aspecte coincident en tots era la referència al seu desig de morir cristianament, amb la corresponent assistència espiritual. Les referències a que no se li allargués la vida artificialment i la voluntat que no se li apliqués l'eutanàsia apareixien esmentades en algun cas.
A aquest conjunt de testaments vitals, per tal de completar el que seria el mapa dels seus desitjos sobre aquest tema, caldria afegir-hi els comentaris que de tant en tant feia sobre aquesta qüestió, no sempre del tot iguals (parlo dels darrers anys de la seva vida), tot i que el desig de morir cristianament i que no se li allargués la vida artificialment era constant.
La variació més significativa pel que fa als comentaris sobre aquest tema era l'oscil.lació entre l'acceptació de la voluntat divina, fins i tot en el supòsit que impliqués les més grans penalitats, i una mena de petició de misericòrdia, un anhel de treva, fruit d'un profund cansament, d'una imperiosa necessita de descans, expressada de vegades amb tota claredat: en aquests casos demanava a Deu que no li afegís més càrregues, que l'alleugés, que no la fes passar, per exemple, pel calvari d'incapacitats, dependències i demència que va patir el meu pare.
Tal com he dit, la postura variava, i de vegades, quan se n'anava a l'altre extrem, fins i tot manifestava el seu desig de patir calamitats encara més grans de les que patia, en la mesura que suportar-les amb resignació per a ella implicava ser millor cristiana, i així fer uns mèrits que podien afavorir la consecució del seus objectius (principalment sobrenaturals, relacionats amb l'aspiració d'anar al cel al morir, ella i les persones que estimava, però també terrenals, com ara els eventuals problemes materials o de relacions d'algun fill, etc.).
El darrer any i mig de la seva vida, de forma lenta, insidiosa, li va anar reapareixent el seu estat depressiu, del que n'havia estat alliberada durant uns deu anys (però que abans havia condicionat de forma radical tota la seva vida, a partir més o menys dels trenta anys). Va ser llavors, amb la invasió un altre cop de l'estat depressiu, que les oscil.lacions esmentades es van anar decantant; temorenca i afeblida, va anar agafant més protagonisme el seu desig de no patir més penalitats. L'estat depressiu li feia de més mal suportar les limitacions i els mals, i al seu torn les limitacions i els mals alimentaven l'estat depressiu. Estava atrapada.
Crec que llavors era ben conscient que el seu estat depressiu, a banda de tenir un origen endogen, un component genètic, també era el resultat d'un desencadenant ambiental, o d'una combinació de desencadenants ambientals. S'adonava que s'anava fent gran, amb els diferents inconvenients associats; és a dir, s'adonava que s'anava fent vella, que cada cop era físicament menys independent, més vulnerable i necessitada d'ajuda, i que tot això anava en augment, de forma imparable. I aquesta perspectiva li feia una por immensa. Pànic. Tan gran era el seu temor que sovint totes les seves conviccions religioses no eren suficients per a acceptar serenament aquell nou escenari, malgrat desitjar moltíssim ser capaç d'acceptar-lo. Procurava no parlar-ne, perquè se n'avergonyia, ja que ho considerava una feblesa, però era tan intensa aquesta vivència que de tant en tant no podia evitar manifestar-la. Patia molt.
Aquesta lluita, i la forma com durant aquell últim període de la seva vida es resolia, amb la por present i creixent, es resolia en un trencament dels dics que contenien la seva tendència a la depressió, fent-la naufragar en el seu món de tristeses i falta de delit, que tant l'espantava.
Aquest és el context, o part del context (diguem que "aquesta és la meva visió de part del context") en el que la meva mare va morir. Va ser en aquestes circumstàncies que va decidir operar-se, perquè el ginecòleg li ho va aconsellar. Una intervenció en principi no gaire complicada, comptava tornar a casa al cap de tres o quatre dies de convalescència a l'hospital. Però ja no en va sortir: després de sorgir complicacions i passar tres cops pel quiròfan, va morir.
Tot això de fet és només una introducció al que realment volia parlar, les circumstàncies concretes de la seva mort i fins a quin punt (si més no tal com llavors jo ho vaig viure i ara ho penso), es va respectar o no la seva voluntat. Una altra estona reprendré el fil en aquest punt.
22 de set. 2010
El meu avi matern - 3
Sobre l'afer de la militància falangista del meu avi matern i la voluntat d'ocultar-la per part d'algun dels familiars, se m'acut també una altra reflexió.
Les idees polítiques i morals d'una persona, una societat, un país, no són immutables. Per exemple, fixem-nos en l'ascendència actual d'algunes idees i forces polítiques inquietants, com a Itàlia la colla del Berlusconi, a França els seguidors del Le Pen i, aquí, encara que sigui de moment de forma minoritària, gent com l'Anglada.
Mirant les coses amb perspectiva, no s'ha de descartar que alguns dels detalls que en un moment determinat un cronista elimina de la biografia d'algú perquè els considera "políticament incorrectes" (en la mesura que valora que enfosqueixen la crònica sobre la que treballa i que per tant més val ocultar-los), potser algun dia, més endavant, algun altre historiador els valoraria com a positius, o pel cap baix, enriquidors del context de la situació.
Això, és clar, en el cas que aquest posterior historiador pogués accedir a aquesta informació, cosa ja inviable, al no quedar-ne cap rastre a causa de la poda efectuada pel cronista inicial. I el que val per a la història també val per a les cròniques familiars.
Vull dir que també podria ser que algun dia, algun dels descendents del meu avi es sentís orgullós d'haver tingut un avantpassat falangista. Aquestes coses passen, fins i tot "a les millors famílies"...
--
(1) José Antonio Primo de Rivera, fundador de La Falange. Il.lustració de la Historia de España, Editorial Luis Vives, Zaragoza, 1963.
21 de set. 2010
El meu avi matern - 2
A tots ens agrada donar la millor imatge de nosaltres mateixos, fins i tot semblar millors del que som; suposo que ens pensem que, si semblem millors, en part és com si ho fóssim: si els altres s'ho pensen, "ho som una mica"...
A més, sovint passa que de vegades ens pensem que ens dóna prestigi i credibilitat el presumpte prestigi i credibilitat dels nostres parents: que la biografia dels nostres avantpassats sigui brillant ens sembla que influeix sobre el nostre currículum personal, fent-lo millor.
Ho escric pensant en el meu avi falangista, o amb el carnet de la Falange, que potser no és ben bé el mateix. Va morir fa més de cinquanta anys i a mi, a diferència d'algun altre parent, no em preocupa el que va ser o va fer. Si de cas, el que potser em preocuparia seria que ara, si encara fos viu, seguís sent falangista. O racista, xenòfob, sexista, insolidari, prepotent, violent, estúpid... Això sí que suposo que m'incomodaria una mica, tot i que l'únic responsable de la seva vida òbviament seria ell.
Una altra cosa seria que el falangista fos jo, aquesta possibilitat sí que se m'entravessa més ("Sabem el que som, però no el que podem arribar a ser", deia William Shakespeare). O que sense ser-ho, per alguna mena de feblesa o d'interès, col.laborés amb un moviment d'aquest tipus...
Si ens preocupa el que va fer algun avantpassat nostre (o el que potser vam fer nosaltres mateixos algun dia), segurament més val que, en lloc d'alimentar aquesta mena de cabòries, intentem ser una mica efectius. I que en lloc de preocupar-nos (a causa d'alguns fets del passat) intentem "ocupar-nos amb el present", si de cas procurant no repetir els eventuals errors dels nostres predecessors (o els nostres propis errors). Perquè les reflexions sobre el passat només són útils (tenen un sentit productiu, no són estèrils), si ens serveixen per a viure, crear i compartir un present millor.
El passat es pot manipular, fins i tot molt, però és inalterable. Podem novel.lar més o menys el que va passar, però el que va passar, fos el que fos (sovint és impossible saber-ho), no ho podem canviar.
A més, sovint passa que de vegades ens pensem que ens dóna prestigi i credibilitat el presumpte prestigi i credibilitat dels nostres parents: que la biografia dels nostres avantpassats sigui brillant ens sembla que influeix sobre el nostre currículum personal, fent-lo millor.
Ho escric pensant en el meu avi falangista, o amb el carnet de la Falange, que potser no és ben bé el mateix. Va morir fa més de cinquanta anys i a mi, a diferència d'algun altre parent, no em preocupa el que va ser o va fer. Si de cas, el que potser em preocuparia seria que ara, si encara fos viu, seguís sent falangista. O racista, xenòfob, sexista, insolidari, prepotent, violent, estúpid... Això sí que suposo que m'incomodaria una mica, tot i que l'únic responsable de la seva vida òbviament seria ell.
Una altra cosa seria que el falangista fos jo, aquesta possibilitat sí que se m'entravessa més ("Sabem el que som, però no el que podem arribar a ser", deia William Shakespeare). O que sense ser-ho, per alguna mena de feblesa o d'interès, col.laborés amb un moviment d'aquest tipus...
Si ens preocupa el que va fer algun avantpassat nostre (o el que potser vam fer nosaltres mateixos algun dia), segurament més val que, en lloc d'alimentar aquesta mena de cabòries, intentem ser una mica efectius. I que en lloc de preocupar-nos (a causa d'alguns fets del passat) intentem "ocupar-nos amb el present", si de cas procurant no repetir els eventuals errors dels nostres predecessors (o els nostres propis errors). Perquè les reflexions sobre el passat només són útils (tenen un sentit productiu, no són estèrils), si ens serveixen per a viure, crear i compartir un present millor.
El passat es pot manipular, fins i tot molt, però és inalterable. Podem novel.lar més o menys el que va passar, però el que va passar, fos el que fos (sovint és impossible saber-ho), no ho podem canviar.
13 de set. 2010
El meu avi matern
Acabada la Guerra Civil el meu avi matern va ser alcalde d'una capital de comarca. Els motius pel quals ho va ser els desconec (por, intenció de protegir familiars i coneguts, sintonia amb el nou règim, desig de poder... no ho sé). Durant el temps que va ser alcalde (potser encara no un any, també desconec la raó d'aquesta brevetat), sembla ser que va cometre algun abús. Aquest episodi de la història familiar (el referent als fets prepotents i als abusos com a alcalde) hi ha algú de la família que els vol oblidar. Fins i tot eradicar, arribant al punt de destruir algun document que hi estava relacionat.
Hi ha qui no vol recordar, per exemple, que aquest avi va ser membre de la Falange, no sé si combregant o no amb les seves idees (llavors crec que el carnet de la Falange era un requisit imprescindible per a l'ocupació d'un càrrec públic, i també per a moltes altres activitats). Hi ha qui considera que això d'haver estat falangista és una taca molt molesta en el seu currículum i, per extensió, en el currículum familiar, que es tractaria de mantenir el més impol.lut possible. El passat de la família hauria de ser sempre digne, modèlic...
I si a més de ser falangista resulta que va cometre algun abús de poder mentre va exercir d'alcalde, llavors la cosa encara s'embolica més... Com que són facetes d'aquest avi que incomoden, hi ha qui no vol que les coneguin les noves generacions: és millor no furgar en els seus aspectes conflictius i que es transmetin només els més interessants i positius (que aquest avi també tenia, i uns quants), per tal que les noves generacions se'n puguin sentir orgulloses.
De vegades n'hem parlat, de tot això, amb algun parent favorable a aquesta postura censora. I no ens hem posat d'acord, perquè jo he defensat que em semblava molt més constructiu i educatiu transmetre els esdeveniments passats de la manera més fidel a la realitat (en la mesura que això sigui possible), sense mitificar persones ni fets, ja que les mitificacions, siguin de persones o col.lectius, a més de perilloses, em semblen deshonestes i absurdes.
La història mai és del tot fidel a la realitat, en el millor dels casos n'és una aproximació. Si un vol fer d'historiador, pot optar per intentar ser objectiu, rigorós, fins allí on honestament li sigui possible. O agafar una via més indulgent o interessada, més subjectiva; en casos extrems, manipulant els fets de forma premeditada i sistemàtica, sense embuts. De fet, hi ha moltes presumptes pàgines històriques, o cròniques familiars, que són novel.les, pura literatura de ficció. Tal vegada molt brillants, però sense cap relació amb la realitat.
Hi ha qui no vol recordar, per exemple, que aquest avi va ser membre de la Falange, no sé si combregant o no amb les seves idees (llavors crec que el carnet de la Falange era un requisit imprescindible per a l'ocupació d'un càrrec públic, i també per a moltes altres activitats). Hi ha qui considera que això d'haver estat falangista és una taca molt molesta en el seu currículum i, per extensió, en el currículum familiar, que es tractaria de mantenir el més impol.lut possible. El passat de la família hauria de ser sempre digne, modèlic...
I si a més de ser falangista resulta que va cometre algun abús de poder mentre va exercir d'alcalde, llavors la cosa encara s'embolica més... Com que són facetes d'aquest avi que incomoden, hi ha qui no vol que les coneguin les noves generacions: és millor no furgar en els seus aspectes conflictius i que es transmetin només els més interessants i positius (que aquest avi també tenia, i uns quants), per tal que les noves generacions se'n puguin sentir orgulloses.
De vegades n'hem parlat, de tot això, amb algun parent favorable a aquesta postura censora. I no ens hem posat d'acord, perquè jo he defensat que em semblava molt més constructiu i educatiu transmetre els esdeveniments passats de la manera més fidel a la realitat (en la mesura que això sigui possible), sense mitificar persones ni fets, ja que les mitificacions, siguin de persones o col.lectius, a més de perilloses, em semblen deshonestes i absurdes.
La història mai és del tot fidel a la realitat, en el millor dels casos n'és una aproximació. Si un vol fer d'historiador, pot optar per intentar ser objectiu, rigorós, fins allí on honestament li sigui possible. O agafar una via més indulgent o interessada, més subjectiva; en casos extrems, manipulant els fets de forma premeditada i sistemàtica, sense embuts. De fet, hi ha moltes presumptes pàgines històriques, o cròniques familiars, que són novel.les, pura literatura de ficció. Tal vegada molt brillants, però sense cap relació amb la realitat.
4 de set. 2010
La meva mare - la sortida del sol
Cada vegada que surt el sol, per l'horitzó del mar o per qualsevol horitzó de terra endins, més suau o més muntanyós (o fins i tot per un horitzó urbà de cases i carrers), és una mena de prodigi, com un truc de prestidigitació, el conill més fantàstic del barret més sorprenent.
La meva mare tenia el do de meravellar-se cada dia amb aquest gran esdeveniment. Tot i viure a Barcelona, tenia el privilegi immens de dormir en una habitació amb la finestra orientada a llevant, i que a més donava a un parc: des del llit, només veia vegetació i cel, de dia i de nit, perquè li agradava dormir amb la persiana alçada i la finestra oberta, cosa que va poder fer amb llibertat a partir del moment en què el meu pare va morir.
Era molt matinera, quan sortia el sol feia estona que ja s'havia alçat i fins i tot ja era al carrer. Segons l'època de l'any igual veia sortir el sol per l'horitzó del mar, mentre es banyava a alguna de les platges de la Vila Olímpica. Fos on fos, gaudia aquest moment, assaborint-lo amb una gran intensitat. Encara que fos de forma indirecta, per exemple veient-lo entrar pels vitralls de l'església (el sol o la seva claror), mentre escoltava la seva missa diària, que no es saltava mai, per cap motiu.
Quan es trobava bé, cosa que no passava sempre, tots els fenòmens de la naturalesa la meravellaven. Amb el pas dels anys no va perdre la capacitat de bocabadar-se i alegrar-se quan estava en contacte amb la natura, encara que només fos, quan era a Barcelona, la que veia des de la finestra de la seva habitació: mirant els pins, el cel, escoltant la gran varietat d'ocells que vivien al parc... De fet, eren dos privilegis, els seus: poder veure el parc per la finestra i saber-lo gaudir tan profundament.
Potser aquesta intensitat en el gaudir les coses, totes en general, al ser tan intensa, de vegades gairebé "sobrenatural" (tal com a ella li agradava remarcar, vinculant la seva joia a la influència divina), consumint-li tanta energia afavoria que acabes arribant un punt en el que, exhausta, s'ensorrés i llavors passés aquells llargs i profunds períodes depressius. Segurament no deu ser possible, mantenir-se sempre massa amunt (ni que sigui sostingut per un alè diví), per això la gent que té tendència a aquests grans enlairaments molts cops acaba pagant-ne un alt preu.
En el cas de la meva mare, els esclats d'energia, de desbordant alegria, activitat i entusiasme, de vegades semblants als d'una persona que hagués consumit drogues estimulants com la cocaïna o l'èxtasi, precedien els períodes de tristor, d'esfondrament, de profunda indiferència. Sovint tot era extrem, en ella. Li costava trobar l'equilibri, va passar poques èpoques de pau, d'estable serenitat.
Mentre va viure, la meva mare s'ho va passar molt bé... i molt malament.
La meva mare tenia el do de meravellar-se cada dia amb aquest gran esdeveniment. Tot i viure a Barcelona, tenia el privilegi immens de dormir en una habitació amb la finestra orientada a llevant, i que a més donava a un parc: des del llit, només veia vegetació i cel, de dia i de nit, perquè li agradava dormir amb la persiana alçada i la finestra oberta, cosa que va poder fer amb llibertat a partir del moment en què el meu pare va morir.
Era molt matinera, quan sortia el sol feia estona que ja s'havia alçat i fins i tot ja era al carrer. Segons l'època de l'any igual veia sortir el sol per l'horitzó del mar, mentre es banyava a alguna de les platges de la Vila Olímpica. Fos on fos, gaudia aquest moment, assaborint-lo amb una gran intensitat. Encara que fos de forma indirecta, per exemple veient-lo entrar pels vitralls de l'església (el sol o la seva claror), mentre escoltava la seva missa diària, que no es saltava mai, per cap motiu.
Quan es trobava bé, cosa que no passava sempre, tots els fenòmens de la naturalesa la meravellaven. Amb el pas dels anys no va perdre la capacitat de bocabadar-se i alegrar-se quan estava en contacte amb la natura, encara que només fos, quan era a Barcelona, la que veia des de la finestra de la seva habitació: mirant els pins, el cel, escoltant la gran varietat d'ocells que vivien al parc... De fet, eren dos privilegis, els seus: poder veure el parc per la finestra i saber-lo gaudir tan profundament.
Potser aquesta intensitat en el gaudir les coses, totes en general, al ser tan intensa, de vegades gairebé "sobrenatural" (tal com a ella li agradava remarcar, vinculant la seva joia a la influència divina), consumint-li tanta energia afavoria que acabes arribant un punt en el que, exhausta, s'ensorrés i llavors passés aquells llargs i profunds períodes depressius. Segurament no deu ser possible, mantenir-se sempre massa amunt (ni que sigui sostingut per un alè diví), per això la gent que té tendència a aquests grans enlairaments molts cops acaba pagant-ne un alt preu.
En el cas de la meva mare, els esclats d'energia, de desbordant alegria, activitat i entusiasme, de vegades semblants als d'una persona que hagués consumit drogues estimulants com la cocaïna o l'èxtasi, precedien els períodes de tristor, d'esfondrament, de profunda indiferència. Sovint tot era extrem, en ella. Li costava trobar l'equilibri, va passar poques èpoques de pau, d'estable serenitat.
Mentre va viure, la meva mare s'ho va passar molt bé... i molt malament.
1 de set. 2010
El meu pare i l'Alzheimer - 2
Continuació dels comentaris d'alguns fragments (entre cometes) de l'article de la Viquipèdia sobre la Malaltia d'Alzheimer. En aquest cas, dedicats als origens i les hipotètiques mesures preventives o curatives.
Escrit inicial:
http://passavolant.blogspot.com/2010/08/el-meu-pare-i-lalzheimer.html
"En estudis epidemològics s’ha trobat que activitats intel.lectuals com jugar a escacs o la interacció social freqüent estan relacionades amb la reducció del rics de patir Alzheimer, encara que no s’han trobat relacions causals evidents."
Era una persona mentalment activa, potser fins i tot secretament preocupada per la possibilitat de patir una malaltia d'aquestes; per exemple, passats ja els 60 anys, quan anava en cotxe per Barcelona aprofitava els semàfors per a aprendre alemany, ajudant-se d'un manual. Malgrat tot, li va tocar l'Alzheimer.
"Per prevenir la malaltia, s’acostumen a recomanar hàbits no invasius o estils de vida, però no hi ha cap evidència ferma de la relació entre les recomanacions i la probabilitat de patir Alzheimer. (...) l’exercici i una dieta equilibrada ajudarien tant a prevenir com a millorar les condicions un cop s’ha expressat la malaltia."
Feia esport, era un usuari habitual del Club Natació Barcelona, hi anava a nedar i a fer gimnàs, un hàbit que va conservar fins els 77 anys. I pel que fa a la dieta, la seva era força equilibrada i variada.
"Tot i així, sembla que els components de la dieta Mediterrània, que inclou fruita i verdura, pa, blat i altres cereals, oli d’oliva, peix i vi negre, podrien reduir el risc, encara que no se sap si es parla de tots individualment, tots com a conjunt, o se n’haurien d’especificar alguns. El que es creu que actua com a mecanisme d’acció és el seu efecte cardiovascular beneficiós, però hi ha una evidència limitada que un consum lleuger i moderat d’alcohol, particularment de vi negre, estigui relacionada amb un menor risc de patir Alzheimer."
Tota la vida havia begut moderadament vi negre.
"De la mateixa manera, estudis sobre l’ús de vitamines tampoc han trobat evidències suficients de l’eficàcia de recomanar vitamina C, E o àcid fòlic amb o sense vitamina B12 com a agents preventius o tractaments de l’Alzheimer."
Era un entusiasta consumidor de vitamina C, ja fos a base de sucs de taronja o de pastilles efervescents.
"Els estudis indiquen que la malaltia està associada a les plaques senils i cabdells neurofibrilars en el cervell. Els tractaments que s’utilitzen actualment per tractar-la causen petits beneficis simptomàtics; però encara no hi ha tractament per retardar o detenir la malaltia."
Quan es va plantejar per primer cop la possibilitat d'un eventual tractament, la malaltia ja estava mot avançada; això, sumat a les pobres expectatives, per no dir nul.les, que es podien esperar de la medicació, va fer que es descartés. En el millor dels casos, els hipotètics resultats positius haurien estat només alentidors de l'evolució, però no curatius. En algun moment, quan de fet es va fer imprescindible, només va rebre medicació simptomàtica, tranquil.litzant.
"La gran majoria dels casos d’Alzheimer són esporàdics, és a dir, no han estat heretats genèticament, encara que alguns gens podrien actuar com a factors de risc."
No hi ha pistes que ascendents seus haguessin patit la malaltia; de tota manera, de fet gairebé no hi ha informació dels seus ascendents, llevat dels seus pares.
"Pel que fa a la confirmació del diagnòstic, només es pot fer post mortem, mitjançant una autòpsia molt acurada una vegada podem examinar histològicament el material del cervell."
No es va fer, ningú hi estava interessat.
Escrit inicial:
http://passavolant.blogspot.com/2010/08/el-meu-pare-i-lalzheimer.html
"En estudis epidemològics s’ha trobat que activitats intel.lectuals com jugar a escacs o la interacció social freqüent estan relacionades amb la reducció del rics de patir Alzheimer, encara que no s’han trobat relacions causals evidents."
Era una persona mentalment activa, potser fins i tot secretament preocupada per la possibilitat de patir una malaltia d'aquestes; per exemple, passats ja els 60 anys, quan anava en cotxe per Barcelona aprofitava els semàfors per a aprendre alemany, ajudant-se d'un manual. Malgrat tot, li va tocar l'Alzheimer.
"Per prevenir la malaltia, s’acostumen a recomanar hàbits no invasius o estils de vida, però no hi ha cap evidència ferma de la relació entre les recomanacions i la probabilitat de patir Alzheimer. (...) l’exercici i una dieta equilibrada ajudarien tant a prevenir com a millorar les condicions un cop s’ha expressat la malaltia."
Feia esport, era un usuari habitual del Club Natació Barcelona, hi anava a nedar i a fer gimnàs, un hàbit que va conservar fins els 77 anys. I pel que fa a la dieta, la seva era força equilibrada i variada.
"Tot i així, sembla que els components de la dieta Mediterrània, que inclou fruita i verdura, pa, blat i altres cereals, oli d’oliva, peix i vi negre, podrien reduir el risc, encara que no se sap si es parla de tots individualment, tots com a conjunt, o se n’haurien d’especificar alguns. El que es creu que actua com a mecanisme d’acció és el seu efecte cardiovascular beneficiós, però hi ha una evidència limitada que un consum lleuger i moderat d’alcohol, particularment de vi negre, estigui relacionada amb un menor risc de patir Alzheimer."
Tota la vida havia begut moderadament vi negre.
"De la mateixa manera, estudis sobre l’ús de vitamines tampoc han trobat evidències suficients de l’eficàcia de recomanar vitamina C, E o àcid fòlic amb o sense vitamina B12 com a agents preventius o tractaments de l’Alzheimer."
Era un entusiasta consumidor de vitamina C, ja fos a base de sucs de taronja o de pastilles efervescents.
"Els estudis indiquen que la malaltia està associada a les plaques senils i cabdells neurofibrilars en el cervell. Els tractaments que s’utilitzen actualment per tractar-la causen petits beneficis simptomàtics; però encara no hi ha tractament per retardar o detenir la malaltia."
Quan es va plantejar per primer cop la possibilitat d'un eventual tractament, la malaltia ja estava mot avançada; això, sumat a les pobres expectatives, per no dir nul.les, que es podien esperar de la medicació, va fer que es descartés. En el millor dels casos, els hipotètics resultats positius haurien estat només alentidors de l'evolució, però no curatius. En algun moment, quan de fet es va fer imprescindible, només va rebre medicació simptomàtica, tranquil.litzant.
"La gran majoria dels casos d’Alzheimer són esporàdics, és a dir, no han estat heretats genèticament, encara que alguns gens podrien actuar com a factors de risc."
No hi ha pistes que ascendents seus haguessin patit la malaltia; de tota manera, de fet gairebé no hi ha informació dels seus ascendents, llevat dels seus pares.
"Pel que fa a la confirmació del diagnòstic, només es pot fer post mortem, mitjançant una autòpsia molt acurada una vegada podem examinar histològicament el material del cervell."
No es va fer, ningú hi estava interessat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)