Cadascú

"El passat és allò que recordes, allò que imagines que recordes, allò que vols recordar o allò que simules recordar." Harold Pinter (1) 

En relació amb la nostra mare, com era, quina va ser la seva vida, cada fill té uns records, un relat, una història, i alhora, unes opinions basades en el seu relat. És normal que sigui així, perquè, d'una banda, totes les històries són reconstruccions del passat, d'un passat que a més, en aquest cas, cada vegada queda més lluny. 

D'una altra banda, les històries que va viure cadascú no van ser sempre les mateixes. De vegades uns hi érem i uns altres no. I a més, encara que de vegades coincidíssim en un mateix moment i lloc, el que vèiem i sentíem cadascú podia ser molt diferent, perquè estava filtrat per les nostres maneres de ser.

El resultat d'aquestes variables o condicionants és que avui no hi ha, no hi pot haver, una única història de la nostra mare, sinó tantes històries com germans som (a més de les respectives històries de les altres persones que la van conèixer).

I per descomptat, cap d'aquestes històries seria la història de la nostra mare "amb la qual ella s'identificaria", la que ella sentiria com a pròpia i explicaria.

A partir d'aquí, és obvi que l'eventual pretensió, avui, per part d'algú, de tenir l'únic relat legítim sobre ella i la seva vida seria absurda. 

Alhora, i de manera coherent, entra dintre de la més absoluta normalitat que hi hagi germans que no estiguin d'acord amb el relat d'altres germans. És normal, perquè la relació de cada fill amb ella va ser diferent. 

Van ser diferents les etapes i els moments que vam compartir amb ella. I també era diferent la manera com, cadascú, rebia o sentia el que compartia, a causa dels seus lligams emocionals amb ella. I la manera com, després, anava processant o gestionant el que havia viscut, perquè aquesta manera estava condicionada per la pròpia manera de ser, els propis valors, les pròpies creences... 

Moltes variables, massa, que fan evident que, un relat coincident, és inimaginable.

--
(1) Trobat a Rodamots.cat

Equivocacions

M'he equivocat molt. De vegades dic que és el que més he fet, al llarg de la vida: equivocar-me. No sé si només és una frase, o també és veritat. El que sí que és veritat és que m'he equivocat moltes vegades.

De moltes equivocacions haig d'assumir que no me n'he adonat, les ignoro, però tinc clar que han existit. Com que no me n'he adonat, no hi he pogut pensar.

De les que n'he sigut conscient, perquè me n'he adonat, o perquè algú me les ha fet veure, primer he procurat pensar-hi i, després, si ha sigut possible, he procurat disculpar-me. I si era necessari, i alhora possible, he intentat reparar el que toqués reparar.

Bé, potser he exagerat: el que he dit és el que m'hauria agradat fer sempre en aquests casos, però no puc assegurar que hagi sigut sempre així. De fet, alguna vegada no ha sigut així, no m'he atrevit, no he tingut coratge... Això també m'ha passat.

Relacionat amb les equivocacions de les quals m'han avisat, hi ha també aquells casos en què m'han indicat una equivocació i que jo, quan hi he pensat, he considerat que no ho era. En algun d'aquests casos, malgrat tot, de vegades he optat per reconèixer aquella equivocació que se m'atribuïa, i que per a mi no ho era. De vegades, en aquell moment, m'ha semblat que era la millor alternativa, de cara a resoldre alguna situació incòmoda.

Altres vegades no. Davant d'algun d'aquests comentaris, encara m'he refermat més en la meva postura, de vegades fins al punt d'arribar a situacions tibants. En aquests casos, he actuat així perquè m'ha semblat que la veritable equivocació, llavors, hauria sigut cedir, donar la raó a l'altre.

Això últim que he explicat m'ha passat en tots els àmbits. També en el familiar: de vegades m'han atribuït equivocacions que jo considerava que no ho eren. Llavors, alguna vegada he cedit, he reconegut una d'aquestes "presumptes equivocacions"; ho he fet per facilitar la relació. Però en altres casos no he cedit. Fins i tot quan el resultat ha sigut el deteriorament de la relació.

Ara, quan fa vint anys que va morir la meva mare, penso en això un altre cop. Hi penso en relació amb el text que vaig escriure sobre ella fa uns anys, i que a alguns familiars els va molestar (algú fins i tot va considerar que no tenia dret a escriure el que havia escrit). Entenia i entenc les seves raons, però no les comparteixo.

Com que d'aquest tema n'he parlat unes quantes vegades, i quan ho he fet ja he argumentat la meva postura, ara no em repetiré.

De fet, només volia dir això: vint anys després de la mort de la meva mare, i uns set des que vaig escriure aquell text, continuo pensant el mateix. I m'agrada dir-ho un cop més. Per tal de recordar, i recordar-me, que després dels anys que han passat des de llavors, no he canviat gens d'opinió.

Ni el recomano ni en faig propaganda

No he recomanat mai a ningú afectat per una depressió (seva o d'algun conegut) que llegís el text que vaig escriure fa uns anys sobre la meva mare i les seves depressions. No he fet mai aquesta recomanació perquè, en aquests casos, dubto de la seva utilitat.

No és que pensi que el text no pugui tenir cap utilitat. Penso que sí, però d'un altre tipus. D'una banda, crec que el text ofereix una visió de les circumstàncies, els condicionants, les pressions, etc., que caracteritzaven la vida de la majoria de les dones de la generació de la meva mare, sobretot les que van fer vides de casades. 

I d'una altra banda, el text ofereix, si és que a algú li interessa, la possibilitat de conèixer el meu punt de vista (això ben subratllat, "el meu punt de vista"), sobre qui va ser la meva mare i quina va ser la seva vida. 

La "no recomanació" que he dit, a la vegada, s'emmarca en una actitud meva considero que en general força discreta, en relació amb aquest text. De vegades, fins i tot no n'he parlat en ocasions en què hauria sigut escaient, o normal, que ho fes. Cosa que, d'altra banda, algunes persones algun cop m'han retret, perquè hi ha qui m'ha anat insistint, en relació amb què hauria de fer gestions perquè el text fos més conegut, perquè fos publicat.

He dit que no he recomanat mai aquest text a una persona afectada per una depressió. No només això: si alguna vegada algú amb una depressió (o que pensava en algú que en patia alguna), s'ha assabentat de la seva existència, i llavors ha demostrat algun interès pel text, i m'ho ha dit, jo li he dit, de manera clara, que dubtava que li pogués ser d'alguna utilitat. És a dir, en aquests casos, com a norma, en lloc de facilitar la lectura del text, més aviat he optat per intentar desactivar l'eventual interès per llegir-lo.

Encara més. En altres contextos, alguna vegada, poques, he parlat de l'existència d'aquest text a algú, i si llavors aquesta persona ha demostrat interès per poder-lo llegir, normalment no m'he afanyat a dir-li com fer-ho. Només si més endavant un altre dia m'ho ha recordat, llavors li ho he dit. I si no m'ho ha recordat, el tema en general ha quedat oblidat (m'ha passat diferents vegades).

Per sort, aquesta actitud meva "distant" m'és fàcil, perquè el meu interès perquè la gent s'interessi pel que escric diguem que és relatiu (pel que escric en general, no només en relació amb aquest text). Entenc que això que dic potser no és fàcil d'entendre, perquè se suposa que, si escrius, és perquè vols que algú pugui llegir el que has escrit. De fet, també és el meu cas. Però alhora, no sé per què, hi ha aquest distanciament, aquesta actitud de relatiu desinterès, o de no sé què... 

És un distanciament que, a la vegada que per una banda potser em limita, per una altra banda sento que em protegeix (d'entrada, de la meva pròpia tonteria narcisista). Vaja, que és un "deseiximent" que, en definitiva, em dona una gran seguretat i tranquil.litat.

M'agrada molt escriure, i tinc la sort de poder-ho fer des d'aquesta posició, d'aquesta manera de ser. I en aquest sentit, a més de tranquil, em sento afortunat.