Memòries parcials (què se'n va fer...?)

Fa poc vaig tornar a parlar de quan, just al principi de la Guerra Civil, el meu avi matern, un germà seu, dos cunyats i el meu besavi van estar a punt de morir afusellats. (1)

Fins ara, els homes que havien estat a punt de matar-los els havia anomenat milicians, no sé si de manera encertada; suposo que eren persones vinculades al Comitè local d'Igualada, potser membres d'alguna patrulla de control, de les moltes que llavors es van crear de manera espontània, i que sovint actuaven segons el seu criteri, de vegades molt arbitrari i expeditiu. Potser se'n podrien dir milicians, o no, la veritat és que no tinc clares les denominacions i diferències... (2)

En qualsevol cas, va ser gràcies a la intervenció, a l'últim moment, d'un dels homes d'aquell grup que el meu avi i els altres van salvar la vida.

Havia sentit explicar que aquell home era un treballador de la fàbrica dels dos cunyats del meu avi. També havia sentit que aquests dos cunyats, a més de ser d'idees republicanes, gestionaven la fàbrica interessats per les condicions laborals dels treballadors. Per exemple, es veu que van ser ells els que van posar els primers diners en una caixa de solidaritat destinada a situacions de malaltia o altres adversitats dels treballadors, caixes de solidaritat que llavors de vegades creaven els treballadors per pròpia iniciativa, al marge dels amos, per tal de sentir-se més a cobert.

És a dir, havia sentit explicar aquestes coses, no sé si ben bé com les he explicat, però crec que sí les idees generals: que era un treballador de la fàbrica qui va intercedir a favor del meu avi i els altres, que els dos cunyats tenien preocupacions socials i les aplicaven a la fàbrica, i que tots dos eren republicans (el meu avi i el meu besavi no ho eren).

Havia sentit això, i ara, per primer cop, m'adono que no m'havia fet mai aquesta pregunta: ¿Què va passar amb aquell home, quan va acabar la guerra? I també aquestes altres preguntes: ¿Com és que en els relats que a mi m'han arribat no hi havia cap referència en aquest sentit? ¿Com és que la pregunta que jo em faig ara no me l'havia fet abans? ¿I com és, "si és que és", cosa que no sé, que aquesta pregunta potser tampoc se l'havien fet els parents que m'havien explicat l'incident?

I en qualsevol cas, o en resum: Qui era aquell home i què se'n va fer? Perquè, en relació amb la història familiar, sens dubte és una persona molt important.

--
(1) Hi va haver tres parents, tres tios del meu avi, que al principi de la guerra sí que van ser assassinats:
https://442m.blogspot.com/2021/02/1936-tres-oncles-del-meu-avi-matern.html
(2) Després de la sublevació dels militars les patrulles de control i altres grups armats van tenir un paper ambivalent. D'una banda, van contribuir a impedir iniciatives favorables als revoltats i, d'una altra banda, de vegades van actuar de manera del tot arbitrària i criminal, assassinant capellans, monges, persones creients, de dretes... (o aprofitant per matar, de vegades, persones amb qui tenien conflictes personals). Quan actuaven així, és obvi que no feien cap favor a la credibilitat de la República (ni a la revolució social que volien fer), tal com llavors importants dirigents republicans van avisar, que aquells crims passarien factura a la viabilitat de la supervivència de la República.

Sobre els textos biogràfics

https://passavolant.blogspot.com/2024/10/sobre-els-textos-biografics.html

La carta

"La historia no sólo describe acontecimientos sino que coloca a cada uno de ellos en su propio lugar en el devenir histórico." Mar Fontcuberta (1)

De vegades hi ha gent que explica les coses una mica embolicades i, llavors, cal anar amb compte, abans de pensar que has entès bé el que volia dir. A través d'una explicació d'aquest tipus, jo entenc (ho dic així, "que ho entenc", perquè tot i que em sembla gairebé segur, de moment no en tinc la certesa), que la meva mare, en una carta, li havia dit a un germà meu que el llibre que ella havia estat escrivint sobre les seves depressions el tenia pràcticament fet, però que ja no es veia amb cor d'acabar-lo. I que confiava que aquest germà (o un altre, al qual anomenava), ho podria fer.

Si és així, que la meva mare va escriure això a aquest germà, a mi se'm plantegen dos interrogants. El primer, és si aquest text "gairebé acabat" era una cosa diferent dels papers de la meva mare que, després de morir ella, jo vaig arreplegar. És a dir, ¿serien uns papers que algú hauria recollit abans que jo recollís els papers que quedaven? És una possibilitat que em sembla bastant improbable (d'entrada, perquè mai he sentit que algú en digués res), però en principi no la puc descartar del tot. Qui podria resoldre aquest interrogant seria, si de cas, aquesta eventual altra persona, si realment existís.

De moment (em sembla el més versemblant), segueixo pensant que els papers de la meva mare relacionats amb el seu projecte de llibre eren només els que jo vaig recollir. Uns papers que, d'altra banda, no eren en absolut "un text gairebé acabat", sinó un conjunt de notes més aviat desordenades, moltes repetides, i alhora amb diferents buits (això últim es podria deduir de diferents referències temàtiques, només apuntades, que hi havia als textos). 

El fet que ella, en algun moment (com quan va escriure aquella carta), ho pogués considerar un text gairebé acabat a mi em sembla una exageració, que només s'explica per l'opinió poc ajustada a la realitat que ella podia tenir, en aquell moment, del que havia escrit.

El que sí que és cert és que, amb aquells textos, alguns dels germans que compartien els seus sentiments religiosos (aquest requisit per a ella era important, ja que el sentiment religiós era un aspecte fonamental del text), hauria pogut acabar aquell projecte. I a més ho hauria pogut fer mentre ella vivia, amb la qual cosa li hauria donat una gran alegria a ella. Això, a qui ho hagués fet, naturalment li hauria suposat una dedicació, una inversió d'energies i temps. Que fos assumible o no, això depenia de com valorés cadascú el valor del seu temps (i el valor de donar aquesta alegria a la nostra mare). 

El que acabo de dir al llarg dels anys ho he pensat moltes vegades. Però el que ignorava, fins ara, és que la meva mare hagués expressat aquest desig a algun germà meu. De manera concreta, explícita. És cert que alguna vegada jo havia imaginat que era molt probable, que hagués sigut així, però me'n faltava la prova.

També és curiós, sorprenent (o no sé quin adjectiu tocaria), que el germà destinatari de la carta que he esmentat al principi fos un dels dos que, quan jo vaig escriure el que vaig escriure, més es va disgustar. L'altre, dels dos que més es van disgustar, era precisament el que la meva mare també esmentava a la carta, com a possible finalitzador del seu llibre. Però, pel motiu que sigui, quan era el moment no ho van fer. Ni l'un ni l'altre. Tot i saber la il.lusió que li feia a la nostra mare. No ho van fer llavors, ni després de la seva mort. I quan es van queixar de la meva iniciativa, llavors tampoc no van tenir gens d'interès en fer un text alternatiu, amb l'objectiu de donar la seva versió del que va ser la vida de la nostra mare.

Sobreviure deu anys a la meva mare em va donar l'oportunitat d'escriure llavors el que vaig escriure sobre la seva vida, un text del qual en segueixo estant satisfet. Molt. D'haver-lo escrit i que qui vulgui el pugui llegir. Perquè a més d'una mostra d'afecte cap a ella (qualsevol opinió de sentit contrari sobre aquest punt no m'afecta en absolut, em sembla bastant absurda, fins i tot ridícula), considero que també és una reivindicació de la meva mare: una persona sens dubte original, apassionada, idealista, que de vegades va ser incompresa, amb moltes facetes, de vegades contradictòries, amb la qual no sempre era fàcil relacionar-se... Una persona que va viure una vida matrimonial complicada (i una forma de viure la religió també complicada), i que va arrossegar durant dècades el pes d'unes depressions tan severes que, de vegades, feien que no tingués gens de ganes de viure.

I haver viscut fins avui, nou anys més després d'haver escrit el text motiu de controvèrsia (dinou des de la mort de la meva mare), de manera inesperada m'ha permès conèixer, ara, el contingut d'aquesta carta, i d'aquesta manera reviure tant l'episodi de la recollida d'uns papers que ningú no volia, com el que va passar deu anys després, quan vaig escriure el que vaig escriure.

És l'avantatge de fer anys, de no haver-te mort abans: que de vegades et permet anar afegint peces a alguns trencaclosques incomplets... De vegades, com en aquest cas, amb peces potser no del tot inesperades, però una mica sorprenents, tenint en compte el context o característiques del trencaclosques.

--
(1) Estructura de la noticia periodística. ATE, Barcelona, 1980 (p. 17)

Memòries confoses

"Van arribar uns milicians, el buscaven, i com que no el van trobar van estar a punt de matar els seus fills."

Li dic a qui m'ho explica, un germà meu, que no va ser així, però ell insisteix en aquesta versió. Li explico que a mi, dos d'aquests fills, m'ho van explicar més d'una vegada, el que va passar. Els milicians buscaven el nostre avi, i el van trobar a casa, junt amb un germà, dos cunyats i el meu besavi, i van estar a punt de matar-los als cinc. I que si no ho van fer va ser perquè un dels milicians, treballador de la fàbrica dels cunyats, va fer canviar d'opinió als seus companys. I van marxar sense matar ningú. (1)

L'escena era al davant de la casa, i els dos fills i la filla del nostre avi tombaven per allà; espantats, contemplaven l'escena, alhora que també la contemplava la mare, morta de por, des d'una de les finestres de la casa.

Li asseguro que va anar així i, al final em diu que potser sí, que deu ser així, tal com jo dic, que de fet ell no ho recorda bé. M'ho diu així, "potser". En qualsevol cas, abans estava ben convençut de la seva versió i, òbviament, l'hauria explicat també d'aquella manera si algun dia n'hagués parlat amb algú altre.

Són interessants, aquestes confusions o trampes de la memòria, perquè ell només podia conèixer aquell episodi a través de les mateixes persones que me l'havien explicat a mi. Una era la nostra mare. Després, a causa del pas del temps, de l'afebliment del record, i d'una posterior recuperació deficient durant la qual va reconstruir l'escena a partir d'alguns elements dispersos que en conservava, el resultat va ser aquella altra escena. "Inventada", és clar, encara que ell no ho sabés; per a ell no només era versemblant, sinó del tot real.

Ell havia sentit la història correcta, segur, però després es va confondre d'aquella manera. Aquest tipus de confusions, a banda de a les personas a les quals han explicat una història, també els pot passar als mateixos protagonistes de la història, que després potser recorden el que van viure de manera distorsionada. De vegades molt distorsionada. I ho recorden "perfectament", això és el més interessant.

És important, tenir en compte "el testimoni dels testimonis", i alhora és important ser conscient de les fragilitats de la nostra memòria. Davant de qualsevol record (de qui sigui), aquest tipus de consciència, de prudència, és força sensat. I alhora saludable.

Per descomptat, estic convençut que coses que jo he explicat, pensant que van ser com les he explicat, podien estar també més o menys distorsionades. O fins i tot ser una pura invenció; inconscient, això sí, perquè quan la memòria ens fa la guitza d'aquesta manera, òbviament no ens avisa: "Ep, que t'enganyo!"

No ens ho diu, ens enganya i ja està.

--
(1) UNA CORRECCIÓ POSTERIOR (19/11/2024). Inicialment havia escrit que les persones amenaçades van ser quatre, el meu avi, dos cunyats i el meu besavi. Fins ara aquest episodi jo sempre ho havia explicat així, ben convençut. I l'havia explicat moltes vegades, alguna aquí mateix. Però resulta que estava equivocat, eren cinc i no quatre, perquè també hi era un germà del meu avi (tal com ara surt en el text, ja corregit). El cas és que últimament dubtava, sobre aquest punt, i un dels testimonis de l'escena, un tio meu, encara viu i amb el cap ben clar, m'ho ha confirmat. És obvi que a mi la memòria i els records també em fan la guitza...

Senyores de

La senyora Nubiola, la senyora Rovira, la senyora Murillo, la senyora Guarner, la senyora Cusí, la senyora Arumí... Eren amigues de la meva mare, i en general se les coneixia així, pels cognoms dels marits. A les parades dels mercats, als col.legis dels fills, a les parròquies, als edificis on vivien... A la meva mare també. Igual que a totes les dones casades de la seva generació.

Havien nascut durant la República, o una mica abans. Però quan encara eren adolescents, els drets i llibertats que la República els havia reconegut (una altra cosa era fins a quin punt els eren respectats, perquè la inèrcia patriarcal i masclista no es supera només a cop de decrets), els van ser retallats o eliminats: el nacionalcatolicisme les va retornar a la seva situació de dependència històrica.

Si havien nascut en famílies religioses, conservadores, de dretes, van notar poc el canvi, perquè abans tampoc s'havien beneficiat d'aquella situació més favorable per a les dones. Moltes, suposo que no totes, m'imagino que fins i tot devien trobar del tot normal aquell estat de submissió.

Vivien així, en aquella "subordinació normalitzada", una subordinació enaltida per la Secció Femenina, dirigida per la Pilar Primo de Rivera, fidel intèrpret i propagandista dels principis establerts pels "homes" que estaven al capdavant del Govern i de l'Església: nacionalcatolicisme en estat pur. Aquest "destí femení" era un designi diví, tal com ja havia dit Sant Pau. 

Més endavant, algunes van començar a qüestionar una mica aquesta subordinació general, i pel que fa al tractament de "senyores de", van començar a reivindicar el seu cognom (si més no en alguns contextos). Com la meva mare, tot i que no sé exactament a partir de quan, ni en quins àmbits, perquè crec que no va ser en tots.

Ser "senyores de", tractades socialment com a tals, haver-se d'adaptar (de grat o per força) a aquest "models d'esposes" segons la idea d'esposa que tenia l'Església i el Govern, no era un fet irrellevant. Aquest tractament (i l'autoidentificació acrítica que sovint l'acompanyava), no era en absolut un fet anecdòtic, sinó molt significatiu, i amb conseqüències. De vegades podia tenir un preu elevat. Com en el cas de la meva mare, ja que, per a mi, aquesta subordinació és inseparable de les inestabilitats emocionals seves, manifestades a través de les cícliques i greus depressions que va patir (l'estat de subordinació no com a única causa, però sí com una important contribució). 

De fet, a partir d'algun moment, ella va començar a ser-ne conscient, de la relació existent entre la seva situació de subordinació i les seves depressions. No només en el seu cas: de vegades la meva mare deia que a amigues seves els passava el mateix: dones que patien estats depressius "a causa dels marits que tenien". Ella ho deia exactament així, i afegia, "amb marits com el meu, molt brillants, però amb les dones sota la seva ombra, subordinades a ells".