Dos matrimonis han quedat per anar junts a dinar. Entren al restaurant primer els dos homes i, després, una mica separades d'ells, les dues dones. No es coneixen, ni els homes ni les dones; és el primer cop que es veuen (abans només han parlat alguna vegada per telèfon).
Mentre entren, una de les dues dones li diu a l'altra: "Tu ja saps el que em passa a mi?" L'altra primer dubta, indecisa, i després li diu que sí, que en sap alguna cosa. Llavors la primera li diu: "Doncs tot el que em passa és culpa d'ell", i assenyala el seu marit.
El que li passa, i que en part l'altra ja coneix, és que de tant en tant cau en estats depressius. Uns estats depressius severs que arriben de manera inesperada i, de manera també imprevista, al cap d'un temps se'n van. I ella creu que aquestes oscil.lacions emocionals estan causades pel tipus de relació amb el seu marit: "ell en té la culpa". Sigui o no versemblant l'atribució que ella fa, en aquell moment ella ho expressa així.
La dona dels episodis depressius era la meva mare i, per tant, "el presumpte culpable", el meu pare (quan no ens sentim bé, és fàcil que busquem algú a qui considerar l'origen dels nostres malestars; trobar un "causant" sembla que ens alleuja, malgrat que sovint les coses són més complicades).
Llavors la meva mare tenia 50 anys. Patia episodis depressius des de feia uns 20 anys. Aquell pensament de la meva mare sobre la causa de les seves depressions, aquella atribució, ¿va aparèixer en aquella època, o venia ja d'abans? Ella de vegades es queixava, de la seva condició de subordinada, dins del matrimoni, però això és una cosa, i una altra diferent és fer un altre pas i relacionar la subordinació amb la depressió.
Sé que llavors jo feia poc que havia començat a ser conscient de les seves oscil.lacions emocionals (fins aleshores, als fills se'ns havien ocultat, o no les havíem volgut veure). Recordo que llavors les depressions van començar a ser el tema, de vegades, de les cartes que ens escrivíem (aquells anys jo vivia lluny). Recordo bé que els meus comentaris de vegades incloïen també aquesta perspectiva "causal": el tipus de relació d'ella amb el meu pare i l'aparició de les depressions.
Podria ser que els meus comentaris tinguessin alguna relació amb l'inici de les seves atribucions en aquest sentit? O va ser al revés, que algun comentari seu va iniciar els meus comentaris? O van ser processos paral.lels?
Durant els anys següents, fins que la meva mare va morir (als 77 anys), de tant en tant ella feia referència, ja fos escrivint o parlant, a aquella "causalitat". Alhora, altres vegades es rebatia o contradeia ella mateixa, i deia que no hi havia cap relació entre les seves oscil.lacions emocionals i la seva relació amb el meu pare.
14 anys després de la mort de la meva mare m'assabento de la conversa que he explicat al principi (una conversa d'ara fa 41 anys). Qui me l'explica és la seva interlocutora d'aquell dia; s'havien trobat perquè el motiu d'aquell dinar conjunt era que les dues parelles es coneguessin, ja que la previsió era que aviat fossin consogres.
Com que des d'aleshores ha passat tant temps, també miro de contextualitzar aquesta informació. ¿El que va passar aquell dia va passar com ara se m'explica? Sé que és molt probable que el pas del temps hagi distorsionat poc o molt el record, i ves a saber en quin sentit:
"No hay ningún recuerdo original que pueda extraerse del cerebro intacto. Nuestros recuerdos se reimaginan con el tiempo. En neurociencia la palabra es 'reconsolidación'. Cada vez que recuperamos un recuerdo, se somete a cambios." Siri Hustvedt (1)
Sí, cal ser sempre cautelosos, amb els records, sobretot si corresponen a fets tan llunyans... De tota manera, fos o no ben bé així, a mi em sembla que és un indici que llavors, probablement, en algun moment, si més no "ja hi havia alguna cosa" (alguna consciència, algun pensament) d'aquest tipus, sobre aquesta eventual causalitat, en la ment de la meva mare.
A més, tal com ja he dit, el record de la consogra coincideix molt amb el meu record de les converses epistolars d'aquella època amb la meva mare. (2)
--
(1) 20 Minutos, 14/10/2019
(2) Malauradament, no conservo cap d'aquelles cartes, ja que llavors no els donava cap valor, i les llençava.
