Silencis

(guerra i postguerra)

https://senseseny.blogspot.com/2025/08/silencis.html

Franco, Montserrat, mossèn Nonell...

Franco a la cripta del Terç de Requetès
https://senseseny.blogspot.com/2025/08/franco-la-cripta-del-terc-de-requetes.html

Salvador Nonell
https://senseseny.blogspot.com/2025/08/salvador-nonell.html

L'Església del Sagrat Cor
https://senseseny.blogspot.com/2025/08/lesglesia-del-sagrat-cor.html

La Victòria, la camisa i el meu pare

"Em vull vestir i no sé posar-me la camisa. Com es posa una camisa? Com es posa el braç a dins de la màniga? En quina posició haig de posar la camisa? Com haig de moure el braç? De vegades, després d'una bona estona, al final ho aconsegueixo, però altres vegades no i, llavors, acabo llençant la camisa, els pantalons, el vestit o el que sigui, i em sento molt malament, una inútil.

"Altres coses, abans també automàtiques i igual de fàcils, ara també em són força difícils, o impossibles: cordar-me les sabates, tancar una cremallera, posar-me un mocador al coll... El dia a dia meu cada vegada és més difícil. Sóc conscient que el que ara em passa és a causa de la malaltia, de la degradació de les connexions del cervell. 

"Quan ja sabia el diagnòstic, insegura i atemorida, durant un temps no en parlava amb ningú. Però quan vaig decidir explicar-ho a la gent amb qui tenia més relació i confiança, em vaig sentir alleujada: El que em passa és que tinc Alzheimer."

La Victòria fa aquesta explicació de manera pausada, clara, sorprenentment fàcil, amb naturalitat. Com si en lloc d'estar parlant d'ella, del seu drama, de tot això tan difícil d'assimilar i viure, estigués parlant d'una altra persona. A més, tota l'estona conserva un petit somriure als llavis, malgrat un vel de tristesa als ulls.

Tant el que diu com la manera com ho diu, em recorda molt les explicacions públiques de l'actriu Carme Elias. La Victòria se sent molt identificada amb la Carme Elias. Li agraeix la seva valentia, que hagi tingut el coratge de fer públic el que li passa: l'Alzheimer, que li va robant la memòria, les habilitats i l'autonomia.

Aquesta consciència, aquesta capacitat i possibilitat de parlar, de posar paraules a les emocions, pensaments, pors, frustracions, de parlar-ne d'entrada "amb un mateix", seguint un procés de progressiva acceptació, i de poder parlar-ne després amb persones en qui es confia, que estimes i t'estimen, fa anys era impensable.

Fa vint-i-set anys, va morir el meu pare. Deu anys abans, va ser quan potser van aparèixer els seus primers símptomes, mínims, de l'Alzheimer. De què s'adonava ell? Què sentia? Com gestionava la progressiva pèrdua de facultats? Com vivia els seus desconcerts i inseguretats  i la creixent limitació de la seva autonomia?

No en parlava, que jo sàpiga no en va parlar mai. Tampoc amb la meva mare, malgrat la insistència d'ella en relació amb el fet "que passaven coses", cada cop més evidents. Crec que ni tan sols quan, els símptomes ja bastant acusats, un metge hi va posar l'etiqueta de l'Alzheimer, a ell no se li va dir. Aquest és el record que en tinc, però tampoc m'atreveixo a ser taxatiu, en relació amb aquesta falta d'informació.

De fet, podria molt ben ser que la meva mare hagués intentat parlar-ne amb ell, i que ell ho hagués negat, o no n'hagués volgut parlar. No ho sé. Com moltes altres coses.

De vegades s'ho passava malament, o molt malament (sobretot durant algunes etapes especialment difícils). Era evident, a la vista de les seves actituds, reaccions, de vegades fins i tot violentes. A la vista de les seves desconfiances, de les seves acusacions explícites, sobretot contra la meva mare, del tot injustes.

La meva mare va plorar moltes llàgrimes, llavors, abans d'arribar a un estat d'acceptació i serenitat. Aquest procés va ser possible, d'una banda, perquè ella es va veure lliure de les seves depressions, durant aquells anys. I també va afavorir el procés d'acceptació el fet que el meu pare, com passa en aquests casos, d'una banda, es va anar apaivagant, i d'una altra, va anar "desdibuixant-se". La persona que havia sigut anava desapareixent. Com si fos una figura de fang que, sota la pluja, cada vegada era més irreconeixible, perquè l'aigua se l'anava emportant.

Perquè arriba un dia que no només es perden les paraules per parlar amb els altres, sinó que, suposo, i inevitablement, també es perden les paraules "per parlar amb un mateix". Amb la destrucció de les connexions del cervell, amb la desintegració del jo, tot es deu anar difuminant. Amb el progressiu deteriorament del cap, de la consciència, la coherència es deu anar convertint en confusió informe, les paraules es deuen convertir només en sons... 

Si l'Alzheimer és terrible, patir-lo com el va patir el meu pare ha de ser una experiència encara més dura. Viure-ho, transitar-hi, "en solitud interior", sense parlar-ne amb ningú, a causa tant del tabú, de la falta de comunicació, com de la falta d'informació. 

Aquesta duresa me la fa veure ara, amb més força (per comparació), la Victòria, amb les seves paraules. Amb les seves explicacions, la seva franquesa, la seva lucidesa. Amb la seva confiança, de poder-se sentir entesa, el dia que ens ho explica a la Lívia i a mi.

Altres persones de la família, amb creences religioses, tenien explicacions diferents, sobrenaturals, davant d'aquell procés de degradació del meu pare. I ara també tenen records i emocions diferents dels meus. Jo, és clar, parlo només de les meves vivències, records, i ho faig des de la meva manera de pensar (perquè és obvi, que només pot ser així). 

No dic que jo tingui cap veritat, només dic que aquesta és la manera com ho vaig viure. I com ara ho recordo. I com encara m'afecta.