Fa molts anys li van diagnosticar Parkinson. Durant molt temps, els símptomes, cognitius i físics, eren gairebé imperceptibles; la malaltia progressava molt a poc a poc. Fins que es va començar a accelerar. Ara ja té una demència important. De vegades sembla que entén alguna cosa, però en general no. El cos se li ha anat afeblint i encarcarant, ja no camina.
Al llit hi té un matalàs d'aire, d'aquests que, de manera alternativa, una bomba en va inflant i desinflant seccions. Per tal que els punts de pressió del cos vagin variant i sigui més difícil l'aparició de llagues. Quan no hi ha ningú amb ell, el tenen subjectat amb una corretja, per tal d'evitar que, movent-se, acabi caient del llit.
Ja no menja sol, l'han de peixar, i vigilar que llavors no s'ennuegui. Porta una sonda uretral, i la bossa es va omplint d'un líquid fosc, com si hi hagués sang barrejada.
De vegades coincideixo a l'habitació amb la seva dona. Un dia m'explica com era el seu marit abans: intel.ligent, dinàmic, emprenedor, esportista, parlador, simpàtic... Li dic que el seu marit em fa pensar en el meu pare, que va patir una degradació semblant, però ell a causa de l'alzheimer.
La seva dona diu que no en van parlar mai, amb el seu marit, de la possibilitat que acabés com ha acabat. Ella ha fet ara el seu Document de Voluntats Avançades, perquè li sembla horrorosa, diu, la possibilitat d'acabar com el seu marit.
M'explica que a un amic d'ells, fa relativament poc, li van dir que tenia un càncer, i va dir que no volia fer cap tractament. Aquell amic va deixar de menjar, només bevia una mica, i quan ja no tenia forces s'estava tot el dia al llit. No va voler anar a cap hospital, no va voler moure's de casa. Va demanar només que, si li calia, per tal de no patir, li donessin els analgèsics que calguessin.
La seva família va entendre que allò era el que volia, i no van intentar forçar res. Va morir al cap d'unes setmanes, sense patir, sense menjar ni fer res per allargar la seva vida. Fins que entre la desnutrició, la deshidratació i el càncer es va apagar.
Diu ella que aquell amic va poder decidir allò perquè tenia el cap completament lúcid, i que va ser una bona mort. De vegades diu, referint-se al seu marit, com si parlés ella sola: "Què passarà amb ell? I si el seu deteriorament dura anys, cada vegada més demenciat i dependent?" Diu que, com que amb el seu marit no van parlar mai d'aquest tema, troba que ara s'ha de fer el que es fa.
Té cura del seu marit, el tracta afectuosament. S'està bona part del dia a l'habitació amb ell, i quan després de donar-li el sopar marxa cap a casa, se la veu cansada. I trista. De vegades ho diu, que està molt cansada, i que se sent emocionalment molt abatuda.
El seu marit em recorda moltes coses del meu pare. Trobo que físicament s'assemblen molt: els ulls, la boca, la forma de la cara, els cabells... Em fa impressió, quan el miro. A més, la situació d'aquest home m'ha fet recordar una cosa que no tenia present, quan últimament pensava en el meu pare o parlava d'ell: la sonda uretral. Una altra tortura. El meu pare en va tenir una posada un temps, no en recordo el motiu, però si recordo que li va provocar una infecció, a banda del problema pel qual li havien posat.
No sé si va ser just abans o després de la sonda, durant un temps va dur posat una mena de preservatiu, connectat a un tub i una bossa, per recollir l'orina. Un invent que també li va provocar infeccions. A més, com que el molestava, de vegades s'ho volia treure, tant la sonda com aquesta altra cosa, i llavors potser es feia mal. Per això de vegades li subjectàvem el braç amb una corretja: un extrem al canell, i l'altre a la barana del llit.
Dement, incontinent, encongit, adolorit, sondat, lligat... Alimentat a cullerades, engolint el menjar de manera automàtica, de vegades ennuegant-se... D'aquesta manera el meu pare va haver d'arribar al final de la seva degradació i desintegració, fins a "beure's l'últim glop d'aquell calze amarg". No hauria sigut més fàcil "no fer res"? Administrar-li només els sedants necessaris perquè no patís i així pogués arribar-li la mort més aviat.
I el cas és que tot, tot el que es va fer llavors, es va fer "perquè se l'estimava"...
Sé que he parlat d'això, del final de la vida del meu pare, moltes vegades, de manera insistent, i sempre de manera semblant a com ho he fet avui. I segur que ho tornaré a fer.
Aquesta vegada el desencadenant ha sigut una visita a un sociosanitari. Anava a veure una altra persona, i a la mateixa habitació, al llit del costat, m'he trobat amb aquest home, víctima del Parkinson. Demenciat com el meu pare, en un llit amb un matalàs d'aire, com el del meu pare, sondat també com el meu pare, a estones lligat, tot com el meu pare... I alhora, ja ho he dit, tan semblant físicament a ell.
Cada vegada que vaig al sociosanitari i el veig, m'esborrono.
