A la meva mare, a casa, al col.legi, i a la parròquia, la van educar d'acord amb el model que li tocava. El model femení clàssic, històric, mil.lenari, reforçat llavors pel nacionalcatolicisme de quan es van casar: el de la dona dedicada a la família, a la casa, i per descomptat subordinada al marit.
Ella va interioritzar aquell model, però no el va integrar de forma tan monolítica com el meu pare el seu de cap de clan (figura autoritària, protectora i proveïdora). En la interiorització de la meva mare hi havia alguna fissura, alguna dissonància. Per exemple, la meva mare, durant l'adolescència, a més de moltes lectures "cultes" (i de les preceptives lectures religioses), va llegir també (en general d'amagat), moltes novel.letes roses, romàntiques. Unes novel.letes de fons també patriarcal, però amb algunes diferències "en el col.lorejat", amb ingredients fantasiosos.
Quan es van casar, la meva mare a dins seu tenia una consciència clara de les seves obligacions matrimonials (en consonància amb l'educació familiar, escolar i religiosa rebuda), i alhora, barrejades pel mig, pinzellades d'aquelles fantasies literàries romàntiques.
Amb aquells models (el d'ell i el d'ella), era bastant inevitable que tinguessin dificultats, i que apareguessin dosis de frustració per ambdues bandes. I per això també cada un va pagar el preu que va pagar per aquesta falta de realisme (no es tracta ara de quantificar i comparar "els dos preus", sinó només de posar en relleu "que hi va haver aquests preus", és a dir, aquests sofriments).
Crec que la meva mare, quan es va anar fent gran, es va anar adonant d'aquestes trampes. Si més no d'algunes, o en alguna mesura. En canvi, el meu pare "va morir abans de morir", a causa de la demència, de manera que no va tenir l'opció de fer, eventualment, aquesta reflexió.
Si el meu pare no hagués tingut la mala sort de la demència, no sé si hauria pogut arribar a fer algun tipus de procés en aquesta direcció. Crec que, si l'hagués pogut fer, segurament ell n'hauria estat content, perquè era una persona intel.ligent, i alhora bona.
De tant en tant, amb petites variacions, retorno a aquest tema. Potser de mica en mica el vaig perfilant millor. Per a mi, parlar-ne avui segueix tenint sentit. Per la raó que sempre exposo, i repeteixo, una vegada i una altra: té sentit pensar sobre el passat "en la mesura que ens pot ajudar a viure els reptes del present". En cas contrari, per descomptat és una pèrdua de temps, i és possible que fins i tot una estupidesa.
M'agrada pensar (però no tinc garantit que sempre sigui així), que quan escric sobre aquest tema (per exemple avui), aconsegueixo evitar els perill de la banalitat...
