La Marta, abans de morir, em va demanar que, un cop morta, eliminés el seu compte de correu, que també eliminés qualsevol cosa que pogués tenir "al núvol", que formatés el seu mòbil i ordinador, que donés de baixa el seu número de telèfon i els seus comptes de xarxes socials. Abans, junts, ja havíem eliminat les còpies de seguretat que tenia a casa, i ella havia anat estripant i llençant tots els papers personals seus que no volia que quedessin.
Després de morir, vaig fer el que ella m'havia demanat. Que m'ho hagués demanat em va agradar, d'una banda, perquè era una mostra de molta confiança, d'una altra, perquè va ser una oportunitat de viure de manera directa la voluntat d'una persona que no volia que, un cop morta, quedés cap documentació personal seva. Desconec si aquesta voluntat seva (i el fet que jo l'executés), va molestar algú de la seva família, només puc dir que no em consta que fos així. Fos per respecte cap a ella, o per desinterès, no em va arribar cap comentari d'un eventual desacord d'aquest tipus. Que, d'altra banda, si m'hagués arribat, potser hauria dificultat, però no hauria alterat gens, el meu propòsit d'executar el compromís que havia adquirit amb ella.
Aquesta experiència amb la Marta m'ha portat a pensar, un altre cop, en els papers de la meva mare. Aquesta vegada des d'aquest punt de vista. He pensat, he tornat a pensar, en la importància que té que diguem què volem que es faci amb les nostres coses, quan morim. Això, és clar, si és que ens preocupa el que algú en pugui fer. D'altra banda, òbviament, després pot passar que, malgrat comunicar la nostra voluntat, sigui la que sigui, els altres ens la respectin o no, aquesta ja és una altra història.
En el cas de la meva mare, si hagués sabut que la seva voluntat era la mateixa que la de la Marta, jo hauria fet, o hauria intentat fer (hauria defensat que s'havia de fer), el mateix que he fet jo ara amb les coses de la Marta. És a dir, que si ella hagués dit, o només insinuat, que si moria no volia que es conservés cap dels seus papers (o alguns en concret), per part meva puc garantir que hauria fet el que ella volia. O si més no (tenint en compte que no era fill únic), hauria defensat davant de qui fos que s'havia de respectar la seva voluntat i no conservar el que ella no volia que es conservés.
Com que ella no va dir res sobre aquest tema, després les coses van anar com van anar. Però com que d'això ja n'he parlat altres vegades, ara no cal que ho torni a fer.
Avui fa dinou anys que va morir la meva mare.
